Llegeixo: “És un fet que el projecte col·lectiu Catalunya ja no té èxit. També passa en altres països. Tot apunta que la voluntat d’actuar conjuntament o d’anar a l'una ja no existeix. (...) Un article a la premsa titulat Joves de Catalunya, el vostre futur és a l’estranger: toqueu el dos! ha tingut un gran ressò i ha valgut als seus autors invitacions a totes les tertúlies de ràdio i televisió”.
Que ningú no s’espanti. He transcrit unes frases inicials de l’excel·lent assaig de Mathieu Detchessahar, El mercat no té moral. Propostes per salvar la política, que Albada Editorial ha publicat recentment. Petits retocs a part, m’he permès canviar França per Catalunya, perquè en llegir-lo no he pogut parar de pensar no pas en el país de referència de l’autor, sinó en el meu. I és que el llibre planteja el que probablement és el principal problema d’aquesta societat del primer quart del segle vint-i-u: el de la crisi del vincle social, les seves causes i les seves conseqüències.
Detchessahar parla de projecte col·lectiu probablement perquè en el context intel·lectual francès seria mal entès dir-ne projecte nacional, que és com en diria jo. Però, digueu-ne com vulgueu, la qüestió que tracta és la de l’afebliment del sentiment de pertinença, o com també en diu l’autor de l’assaig, de la crisi del viure junts i del bé comú. L’anàlisi és brillant quan denuncia un model econòmic que, precisament per funcionar bé, necessita dissoldre el vincle i la pertinença per així poder reduir l’individu a un “sense terra”, sotmès a una sola dimensió com a factor de producció i unitat de consum. Un individu desarrelat, fàcil de moure’l d’una banda a l’altra —en termes territorials, però també culturals— en funció de les necessitats del mercat laboral i de consum.
Efectivament, tots els grans desafiaments actuals tenen el mateix origen. El trasbals de les migracions, les desigualtats creixents, la fallida de l’educació, la desconfiança en la política... tot remet a l’afebliment del vincle social. El gest d’acollida, el combat solidari, l’esforç per posar el coneixement al servei de la col·lectivitat, estimar una llengua com a pròpia o confiar en les institucions depèn del sentiment de pertinença a la comunitat. En canvi, s’imposa una “sociabilitat de mercat”, en què les grans empreses i les grans institucions dicten una moral segons la qual preval l’obsessió pel benestar material, l’exigència de drets individuals i una il·lusòria i vana concepció de la llibertat i de la independència personal. Una moral que dissol la que es fonamenta en el deure i la dependència interpersonal, fonaments del vincle social.
Afortunadament, aquestes dinàmiques disgregadores tenen els seus contrapunts. Una de les particularitats del nostre país és l’amplitud, solidesa i potència de l’associacionisme cultural i cívic, màxima expressió de resistència a la dissolució nacional. I també ens caracteritza la magnitud de les iniciatives d’economia social —escolars, sanitàries, mútues i cooperatives, el voluntariat dedicat al tercer sector...— que, més enllà de la seva eficàcia, no sempre són prou valorades com a factors de cohesió social. Sort en tenim de la societat civil organitzada, on encara trobem l’ètica que sosté el projecte col·lectiu de què parla Detchessahar i que resisteix a la ben pronosticada gàbia de ferro weberiana on se’ns empeny a quedar atrapats.
Certament, és raonable que s’intenti plantar cara als problemes concrets amb solucions concretes. Tanmateix, com deia abans, la majoria dels grans contratemps socials que es manifesten de manera particular tenen les seves arrels en uns desafiaments per als quals, si no es diagnostiquen correctament i no s’hi posa remei, les solucions concretes mai no acaben de donar el resultat esperat. Per exemple, no pot ser que la política institucional es dediqui a fragmentar la nació en lloc d’incentivar el compromís col·lectiu, com ho denunciava de manera clara el Col·lectiu Creixells diumenge passat en aquest diari. Igualment, les responsabilitats educatives de les famílies i l’escola no estaran ben ateses si no se saben estretament compromeses amb el futur de la nació. I mal podrem respondre als desafiaments que plantegen els moviments migratoris massius si no és amb una enorme capacitat per crear un sòlid sentiment de pertinença que permeti arrelar al país que han de fer-se seu.
Només amb una forta identitat de projecte, només amb l’autoestima que neix d’un sòlid sentiment de pertinença podem fer que la Catalunya dels vuit milions torni a ser el projecte col·lectiu —la nació— que era la Catalunya del Som sis milions.
