Catalunya em queda molt lluny
Ho recorden, oi? Corria l'any 2019 i el reporter Willy Veleta preguntava al polític madrileny que parla català més bé i que més ha admirat l'independentisme per la sort dels diputats catalans represaliats. Errejón responia que, com a madrileny, allò li quedava molt lluny. Avui les coses han canviat molt i Catalunya és més a prop que mai. De fet, Errejón va prometre l'altre dia el seu càrrec públic com a diputat per Madrid “per la fraternitat entre els pobles”. La plurinacionalitat ja no enxampa lluny el diputat de Más Madrid. Però aquesta habilitat d'Errejón per adaptar-se a les circumstàncies polítiques no defineix un estil personal; seria injust, dir això. Al contrari, defineix un estil del progressisme espanyol que, a hores d'ara, és majoritari. I el pitjor no és això. El pitjor és que hi ha molts quadres polítics progressistes que estan convençuts que la intel·ligència i l'habilitat polítiques es defineixen per aquest estil i pensen que qui ho critica ho fa des d'una mena de moralisme arrogant i estèril. Des d'aquesta perspectiva, la política seria moltes vegades l'art del cinisme, l'engany i el transformisme. Els que no han llegit Maquiavel creuen que Maquiavel va escriure una cosa així. Maquiavel no va escriure això ni en broma, però llegir cada cop està més mal vist.
Hi ha també qui pensa que la política és aquest conjunt de tècniques que permeten que el mateix Pedro Sánchez que prometia empresonar Carles Puigdemont posi avui a treballar els seus juristes perquè basteixin els arguments necessaris per defensar l'amnistia. Hi ha qui pensa que Yolanda Díaz, que no acostuma a trepitjar tolls, encerta a no trepitjar-los i que la seva calculada ambigüitat sobre certs temes es corregeix repetint moltes vegades “soc molt clara”, com quan Albert Rivera o Miguel Carmona repetien la paraula “proposta” sense que se sabés gaire bé què proposaven. Avui la foto amb Puigdemont suma; ahir calia no tocar-lo ni amb un pal, i les dues coses respondrien a la mateixa brillantor en l'anàlisi política. De la mateixa manera que era brillant distanciar-se del feminisme més combatiu quan les dretes judicials i mediàtiques eren més bel·ligerants i calia parlar d'amiguets de quaranta anys que se sentien atacats pel ministeri d'Igualtat, de "feminisme inclusiu" o es definia la violència masclista com a "xacra", afusellant el document d'argumentari de González Pons. Això era brillant llavors, igual que és brillant ara reclamar el només sí és sí quan l'agressió sexual de Rubiales a Jennifer Hermoso ha forçat que canviïn una altra vegada els marcs mediàtics i toqui altre cop ser feministes.
Hi ha qui creu que la política és això i que la praxi política més eficaç és adaptar-se sempre a les circumstàncies i marcs mediàtics dominants, perquè la política és bàsicament l'habilitat de guanyar sobre unes regles donades, com qui guanya una partida d'escacs.
Els que fan aquesta anàlisi no acaben d'entendre què significa la negociació amb Puigdemont i Junts i què poden implicar l'amnistia o l'obertura del meló territorial si això s'entén només com la via per tirar endavant una investidura. Veure així les coses és no entendre què és (i allò que ha estat històricament) la dreta espanyola. I la dreta espanyola no són ni Feijóo ni Abascal; ells dos són només dues peces que la dreta de debò pot fer caure quan consideri. I si no, que l'hi preguntin a Pablo Casado.
Permeteu-me un consell horrible. Hi ha un desagradable exercici que tot demòcrata hauria de fer de tant en tant: escoltar Jiménez Losantos. Si resistim la nàusea per allò que aquest tipus és i diu i mantenim una escolta distant emocionalment, però atenta, podem reconèixer en pocs minuts el que és i el que està disposada a fer la dreta espanyola, la de veritat, si sent amenaçada la unitat d'Espanya. I davant de la dreta espanyola (econòmica, judicial, mediàtica), l'oportunisme disfressat d'intel·ligència tàctica pot fer molt poca cosa.
La majoria absoluta del PP i Vox es va evitar fonamentalment pel comportament electoral de catalans i bascos, que van tenir més afecte per la democràcia que la resta de ciutadans de l'Estat. Davant d'aquesta realitat només hi ha un projecte de reforma de l'Estat, no jocs de màscares, oportunismes, transformismes i cinismes per tirar endavant la investidura i després “ja ho veurem”. Després del pacte del Majestic es deia que els seguidors del PP van deixar de corejar “Pujol, enano, habla castellano” i el van substituir per un “Pujol, guaperas, habla como quieras”. Pensar que això d'ara té a veure amb allò és d'una ingenuïtat immensa. El que està en joc ara és la naturalesa del sistema polític. La dreta ho sap; tant de bo el progressisme també ho entengui.