Catalunya, ¿do de llengua?

Qui no té res a fer, el gat pentina. Com si ja estiguéssim en etapa constituent, se'ns planteja fixar l'estatut lingüístic de la Catalunya estat. Es ben bé fer Pasqua abans de Rams. Certament, la història té una certa dimensió teleològica. Fixant-ne l'objectiu a distància posem ordre en el caos de sensacions que és el present. Però per efecte d'aquest retruc, el debat sobre la prelació lingüística en una hipotètica Catalunya lliure pren un sentit tàctic immediat, amb risc de perdre de vista la premissa major d'aquesta variant dels comptes de la lletera.

Amb la coacció moral que suposa per a un català apel·lar al realisme i l'evidència que el castellà s'ha implantat amb força al país, se'ns intima no ja a respectar-lo, consell d'altra banda inútil, sinó a dotar-lo de paritat afectiva, a fer-lo "llengua també pròpia", si encara no en el nom, sí en els efectes. Se'ns commina doncs a revisar coses fins ara òbvies i a revocar valors, com el civisme d'adoptar la llengua de la societat d'acollida, o el coratge de defensar-la com a bé comú en circumstàncies difícils, o simplement la tenacitat de fer-la dringar en una atmosfera que cada cop la torna més inversemblant.

Hi hagué un temps en què la llengua catalanitzava. No importava l'origen de les persones, el que comptava era l'ingrés en la intimitat de la comunicació. Era un pacte de generositat recíproca, per damunt del cens i les disposicions legals. Ara es troba assenyat consagrar un bilingüisme letal al català, un cop naturalitzat, amb la reproducció biològica dels comportaments lingüístics, una història d'imposició i de dimissió vergonyosa per a les dues parts. Es baixa un graó en lucidesa i es calcula, amb una fredor que espanta, que, amb el suborn de beneir el castellà com l'altra llengua catalana, els que han optat per ser espanyols a Catalunya faran abstracció del seu imaginari i s'integraran, si no en la llengua, almenys en la voluntat d'estat. Aquesta hipòtesi pateix d'alguns defectes conceptuals. El primer, que projecta sobre els espanyols una problemàtica lingüística exclusiva dels catalans. A molts de nosaltres, una Espanya que ens respectés i potenciés la llengua ens envescaria. El famós "adéu" de Maragall no tenia altre motiu que una decepció lingüística. Però als espanyols i espanyolitzats, ¿els faria el pes un estat disminuït a canvi d'una consideració lingüística que ja gaudeixen amb escreix? El segon, ¿no seria condició generatriu de l'aspiració a l'estat català participar d'un imaginari nacional català? I aquest imaginari, pot bastir-se fora de la llengua? I tercer, que per assolir la paritat lingüística constitucional en el futur, s'exigeix als catalanoparlants la paritat emotiva en el present. Uns donen penyora, mentre que els altres ajornen l'adhesió fins a la independència. S'inverteix així la seqüència natural de les etapes i la lògica de l'argument. Primer declarem l'amor al castellà i la ficció de ser llengua autòctona de Catalunya, i després ja veurem si els que la tenen com a preferent corresponen a aquesta declaració d'amor afermant la independència comuna.

Ningú dubta que la independència precisa d'una majoria social engrescada per un horitzó de civilitat compartida. Però també és cert, com advertia Toni Soler fa uns dies, que aquest horitzó en positiu no pot ser l'espoli fiscal, que és una motivació estrictament negativa. La independència no és un afer conjuntural com pot ser-ho un (mal) tracte econòmic. La comunitat internacional de tant en tant reconeix la sobirania als pobles que saben imposar l'evidència d'una identitat a protegir. Mai ningú l'ha concedida a cap regió per unes balances fiscals desequilibrades.

A mitjans dels anys 80, Jordi Pujol féu la depriment declaració: "Hem guanyat l'aula i hem perdut el pati". Depriment, perquè la impotència amb què ho anunciava manifestava falta d'ànim i d'imaginació. ¿Que el pati no forma part de l'escola? ¿La competència en educació s'atura durant l'esbarjo? Pujol ha estat una vàlvula de descompressió molt eficient. Demanant ambició nacional en ocasions solemnes, ha donat curs verbal a les expansions del catalanisme; i posant límits molt estrets al propòsit, n'ha refredat l'acció. El catalanisme submís i de posar l'altra galta, que ell ha representat com ningú en l'escena política, delega en l'individu la responsabilitat dels drets col·lectius i el deixa a l'estacada cada cop que algú pateix les conseqüències d'exercir-los. Però la gratuïtat fa que les agressions s'intensifiquin. Mai més no sentirem el " Pujol, guaperas, habla lo que quieras ", per la senzilla raó que ara ja saben que som uns nans que s'emmirallen en els propis pretextos per justificar la seva indefensió. I vénen de cara a barraca.