Catalunya després de l’estat nació

Els sobiranistes, catalans i espanyols, tenen un problema: la sobirania nacional ha deixat d’existir, l’estat nació ha quedat obsolet. Ningú té ja el monopoli de la sobirania. Els estats segueixen existint i alguns, amb molt d’entusiasme però poca imaginació, en volen fer de nous; el fet és, però, que els estats, almenys a Europa, han acabat sent com aquells òrgans del cos que algunes espècies segueixen arrossegant malgrat que ja han perdut gran part de la seva utilitat. El soroll que fan els seus defensors impedeix, de moment, explorar a fons les alternatives, invertir en la R+D de la innovació institucional. Però això només és de moment.

En l’actualitat, a la Unió Europea i especialment a la zona euro, pretendre aconseguir per la via legal la “independència” d’un territori que forma part d’un estat membre (és a dir, dividir un estat membre en dos) no té cap precedent, és gairebé impossible. I, si se’m permet l’exageració, fer-ho per la via il·legal és encara més difícil. Caldria una gran majoria a hores d’ara inexistent, un consens realment transversal, una gran capacitat de sacrifici compartida per una majoria robusta i duradora i, a més, un context internacional propici amb aliats de pes. Avui dia, d’aliat no n’hi ha cap. Si s’aconseguís aquest impossible, potser (tot és molt incert) el benestar mitjà de 8 milions de persones milloraria marginalment a llarg termini, en comparació amb els nostres veïns; però a curt termini (és a dir, en uns anys) segur que no: només cal veure l’ultraoptimista darrer estudi del Cidob sobre aquest tema. En aquest sentit, els grans problemes de la humanitat, que també són els nostres, seguirien on són.

Com explica Hendrik Spruyt a The sovereign state and its competitors [L’estat sobirà i els seus competidors], fa 500 anys els estats nació es van imposar en la batalla evolutiva institucional a altres rivals, com les lligues de ciutats o ciutats estat, el feudalisme o els imperis sense fronteres precises. Els estats nació basats en el monopoli de la sobirania i la força (dins les fronteres d’un territori on s’imposava una homogeneïtat cultural) funcionaven en un context de creixement econòmic, ja que creaven mercats amb economies d’escala protegides per la força.

Avui dia, davant dels grans problemes de la humanitat i de la diversitat de la població en qualsevol territori, per petit que sigui, aquest tipus d’estats han deixat de ser funcionals: igual que els condominis amb seguretat privada, són viables i poden protegir durant un temps una minoria exigua dels grans problemes que afligeixen la humanitat. Ara bé, si els ciutadans volen influir seriosament en la resolució d’aquests grans problemes, només ho podran aconseguir creant grans agregats democràtics. Es tracta de problemàtiques que tots coneixem i que compartim amb la resta d’espanyols i europeus: l’atur, les desigualtats, la corrupció, el frau fiscal, el canvi climàtic, la inestabilitat financera, les migracions, les noves i velles formes d’inseguretat.

Com s’organitza la sobirania no és una qüestió més: és un prerequisit per resoldre els grans problemes de la humanitat. No té cap sentit dir que es volen resoldre però que s’és agnòstic pel que fa a l’organització de les sobiranies. Ni tan sols creant les millors comissions d’experts podríem conèixer la fórmula òptima d’arquitectura institucional per al món del segle XXI, però és evident que no pot ser la mateixa de l’any 1789, ni la del 1914. De fet, aquesta nova arquitectura institucional ja s’està creant, com explica molt bé el politòleg Josep M. Colomer, premiat fa uns anys per la Fundació Trias Fargas i que, avui, fa referència a un món que està deixant enrere els estats nació. A Europa, ni tan sols Alemanya és sobirana: sovint no pot imposar la seva política al Banc Central Europeu. I ho accepta, perquè sap que tota sola no pintaria res al món.

Això no ha d’anar en detriment del principi de subsidiarietat. Els problemes col·lectius tenen diferents dimensions: per a alguns problemes, les institucions actuals segueixen sent útils i seguiran sent el primer candidat per resoldre’ls; però, per a un nombre creixent de problemes (potser els més importants per al benestar de les classes populars), ja no serveixen.

Així doncs, ¿tot això és negatiu per a Catalunya i per al català? No, si sabem jugar les nostres cartes. I no, si ens desfem del mite de l’estat nació. A alguns lectors això els semblarà un anatema, però crec francament que, a mesura que vegin passar els mesos i els anys i que el mite de l’estat nou no fructifiqui, aleshores recordaran articles com aquest i s’adonaran que no valia la pena perdre tant de temps i tantes energies. Perquè hi ha alternatives a l’estat nació.

Catalunya té totes les opcions de sortir-hi guanyant en una Europa sense fronteres, on els estats actuals cedeixin sobirania al nivell de govern europeu; de fet, ja ho estan fent amb l’euro i els mecanismes sorgits arran de la crisi. El problema no és que no existeixin, sinó que no són prou democràtics. Així, els estats quedarien com un nivell de govern més (no necessàriament amb més poder que els nivells regionals o locals) en el qual les monarquies esdevindrien una cosa residual, folklòrica i turística, com els reis de les tribus sud-africanes.

Si es reforça el nivell comunitari, sense trencadisses legals ni incerteses, guanyaríem molta més llibertat per sota del nivell europeu (amb euroregions o jurisdiccions funcionals, en la lògica de la programació per objectius). Fent les coses ben fetes, una societat amb tradició d’obertura, creativitat i cosmopolitisme tindria tot el vent a favor. Per exemple, tindríem el vent a favor per fer del català una de les grans llengües d’Europa, cosa que no s’aconseguirà mai només des de Catalunya i per oposició a altres idiomes demogràficament més potents. En canvi, sí que ho aconseguiríem si comptéssim amb el suport dels balears, dels valencians i el que queda dels estats espanyol, francès i italià, i també amb el suport dels grans poders europeus. Tot plegat a canvi de jugar un paper constructiu i decisiu en el camí definitiu cap a la federació europea. En canvi, si el català només és defensat per un condomini recelós i aïllat, però envoltat per grans pressions migratòries i de seguretat enmig del Mediterrani, gradualment perdrà força, com tantes llengües minoritàries.

Fa més de 500 anys, els estats nació eren una possibilitat més en un context de gran diversitat institucional. Es van fer hegemònics i van arribar a dominar tot el planeta (excepte el continent antàrtic); avui dia, però, estan acabant el seu cicle històric. És hora de tornar a la diversitat institucional, aquesta vegada en un context d’unitat europea, de cooperació i de democràcia.