Catalunya, gent gran i finançament

En els propers anys Catalunya, com tot Europa, viurà un debat sobre el model de suports i serveis per a la gent gran. El continent veu com la població envelleix per l’arribada a la senectut de la massiva generació del baby boom, per la prolongació de la vida i l’augment de persones que arriben a edats de sobreenvelliment (majors de 85 anys) o per la rellevant falta de natalitat (Catalunya va tornar a tocar mínims l’any passat).

Aquest tsunami demogràfic es combina amb una societat que ha canviat molt. La família tal com tradicionalment s’havia entès ha desaparegut i no es poden fiar les cures principalment als seus esforços, i la velocitat dels nostres temps sembla que hagi condemnat els ancians a romandre als marges al no poder córrer tant com els temps exigeixen. El món se'n va recordar efímerament quan van morir a causa del covid a les residències, o sols a casa. Després, passat el dol, la gent gran ha tornat als marges.

I no s’hi poden quedar. Ans al contrari: han de ser al centre del debat públic, tant com hi posem els sistemes escolar, sanitari o de pensions. El sistema de la gestió de la dependència ha de ser —pronostico que serà— el camp de batalla principal de la sostenibilitat de l’estat del benestar dels propers anys.

Des del Govern de Catalunya tenim clar el diagnòstic. Hem abordat amb contundència les llistes d’espera i hem reduït terminis, abocant-hi recursos humans i digitals, i estem creant noves places.

Tenim clar que ens cal una planificació de les futures places necessàries, que endreci la nostra xarxa de serveis en un model basat en la col·laboració amb la iniciativa social i privada, que prioritzi projectes sense ànim de lucre o amb limitació de beneficis. Ho estem fent per primera vegada en molts anys. Estem fent un punt i a part ordenador, un veritable estat de la qüestió que ens permeti avançar.

Caldrien noves modalitats d’habitatge per als sèniors, més assistència a domicili i també més residències per a persones amb més necessitats de suport. I ara, després d’una dècada, Catalunya tornarà a construir residències amb els fons Next Generation.

També hem posat sobre la taula el problema dels salaris baixos de l’àmbit de les cures, i hem aconseguit un acord inèdit (històric!) amb el conjunt de patronals i sindicats del sector per aconseguir un progressiu augment de tarifes dels treballadors amb l’objectiu d’equiparar-los al sistema de salut.

Ho hem fet plantejant el nostre model no com una xarxa disseminada, sinó com un autèntic sistema nacional, com ho és el sanitari. I amb Salut treballem conjuntament en el model d’integració social i sanitària, que ha de permetre una gestió més eficaç d’uns recursos sempre limitats. Alhora, introduïm criteris basats en l’avaluació i la qualitat, aprenent de Salut amb la seva Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries, on tenim previst incorporar-nos.

Mirem endins i mirem enfora. Mirem com avança Europa en relació amb la gestió social de les persones dependents. Mirem i veiem que hem d’avançar i avancem cap a un model d’envelliment a casa, que aposti per la qualitat de vida a la pròpia llar i que retardi la dependència més greu, tot donant vida als anys.

Mirant Europa, però, veiem que la mitjana de la despesa en cures de llarga durada es mou al voltant de l’1,7% del PIB. Països com Dinamarca o Suècia hi dediquen més d’un 3%, mentre que a l’estat espanyol aquesta despesa se situa al voltant del 0,8%. Un percentatge que és molt lluny del que establia la memòria econòmica de la llei espanyola de la dependència (la LAPAD): havia d’arribar a l’1,5% de despesa l’any 2015 i el 2023 no hi ha cap previsió que això hagi de passar.

La mateixa LAPAD fixava que anualment l’aportació de les comunitats seria almenys igual a la de l’Estat, i que el finançament del sistema seria suficient per garantir el compliment de les obligacions de les diferents administracions competents. Però si tenim en compte només el finançament públic, actualment l’aportació de l’Estat és només del 20% davant del 80% de la Generalitat, situació insòlita i inacceptable que ens fa constatar que l’infrafinançament ha esdevingut crònic i insostenible.

Avui ho podem dir amb rotunditat: la promesa feta pel model instaurat amb la llei de la dependència ha fet fallida, deixant a banda la constància d’una flagrant invasió competencial. Per això, és imprescindible que el proper govern de l’estat espanyol tiri endavant una revisió profunda del sistema de finançament de la dependència. Si no ho fan per voluntat, els hi obligarà una necessitat que ja és a tocar.