Catalunya davant el 28-A: un plebliscit dins d’un plebiscit
SubdirectorTot apunta que Catalunya tornarà a ser clau en el resultat de les eleccions al Congrés espanyol. I dic tornarà perquè no sempre ha estat així. Si a les eleccions del 20 de novembre del 2011 cap català hagués votat el PP, Mariano Rajoy hauria obtingut igualment la majoria absoluta. Va ser la prova que Espanya, quan hi ha prou consens intern, pot decidir el seu rumb al marge de Catalunya (o contra Catalunya). El cas és que no sembla que aquest sigui l’escenari actual. Espanya afronta un plebiscit sobre com vol tractar la qüestió catalana. Diàleg o repressió. I el resultat és que, sense comptar Catalunya, és gairebé segur que el PP, Cs i Vox, partidaris de la repressió, tindrien majoria absoluta. Però no de manera aclaparadora. Per això quan entren en joc els vots catalans la balança s’inclina cap al diàleg. Per tant, com va passar per exemple el 2004 i el 2008, Catalunya serà clau per barrar el pas a la dreta i fer-li perdre el plebiscit. La conclusió és que no hi ha prou consens intern a Espanya per optar només per la via repressiva.
Potser el consens se situa en un equilibri entre repressió i diàleg que representaria un pacte PSOE-Cs, però primer caldrà que sumin i després que Rivera assumeixi el desgast de quedar com algú sense paraula ni credibilitat. I no és tan fàcil.
Ara bé, com en el joc de les nines russes, trobem que, alhora, a dins de Catalunya també es viurà un altre plebiscit, en aquest cas a l’interior del món independentista. Dos espais polítics es disputen l’hegemonia: ERC i JxCat. Es tracta d’una lluita que es remunta a principis dels 2000, a les acaballes del pujolisme, quan els republicans creuen que ha arribat el seu moment davant d’una CiU desgastada i sense un lideratge fort. L’aparició d’una figura com Artur Mas va ser, per a ells, un imprevist davant del qual no van saber reaccionar. I menys quan aquest va fer seu el discurs independentista propi d’ERC. I la cosa encara va fer un altre gir de guió quan l’antiga CiU es transmuta en un moviment independentista sense contorns ideològics clars, on conviuen neoliberals amb ecosocialistes.
En realitat, ERC ha tingut dificultats des del 2012 per dibuixar un perfil propi diferenciat de l’espai postconvergent. Fins ara.
Després dels fets de l’octubre del 2017 l’independentisme s’ha escindit en dos blocs que es poden definir com a pragmàtic (ERC) i legitimista (JxCat). El 21-D es van imposar aquests últims per poc, i això els va permetre retenir el timó a Palau. Però la partida continua.
Diferències estratègiques
Les diferències bàsiques són d’estratègia. ERC considera que l’independentisme ha d’ocupar tots els espais ideològics amb opcions diferenciades, ha de rebaixar la tensió amb l’Estat per no prendre mal i ha de buscar la manera de forçar un eventual govern d’esquerres a pactar un referèndum.
JxCat creu que l’independentisme s’ha d’articular en una organització unitària (la Crida), ha de mantenir la tensió amb l’Estat (buscant nous octubres )i ha de desentendre’s de la governabilitat d’Espanya. Tot això és una simplificació, però són les coordenades bàsiques del plebiscit intern que afronta l’independentisme en les eleccions del 28-A i, potser amb més cruesa pel cara a cara entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, a les europees.
És evident que si ERC guanya el plebiscit de manera clara, tindrà més força i legitimitat per imposar la seva línia tant al Congrés com a dins mateix del Govern. I a l’inrevés. Si JxCat manté la primera posició assolida el 21-D, Quim Torra tindrà via lliure per portar a la pràctica els seus plans (encara en discussió) per tornar a provocar un momentum coincidint amb la sentència del judici.
Les enquestes apunten a la victòria d’ERC i la via pragmàtica mentre les xarxes bullen a favor dels partidaris del bloqueig (aquí s’inclou també el Front Republicà). El 28-A sabrem qui l’encerta.
