Catalunya davant del mirall electoral
La decisió del president Aragonès d’avançar les eleccions, junt amb la fi de la legislatura europea, comporta que els catalans tinguem una doble cita electoral en menys d’un mes. Com a demòcrates, més enllà del nostre estat d’ànim o del nostre grau de satisfacció amb la política, sempre hem de veure les eleccions com una oportunitat. Sabem que un vot canvia poques coses, però també sabem que molts vots en una mateixa direcció poden canviar escenaris. Recordem que l’abstenció, tan legítima com el vot, no només no influeix per a res, sinó que pot engreixar les opcions que menys desitgem. En política, els espais buits no existeixen. Els que no ocupem nosaltres, els ocupen uns altres. És una regla que no falla mai.
Dels quatre grans escenaris que ens afecten com a ciutadans, dos varen quedar orientats l’any passat: sabem qui governa a cada poble i a cada ciutat, i sabem que a Espanya, almenys de moment, governa Pedro Sánchez amb una majoria multicolor i precària, a hores d’ara sense alternativa. En les properes setmanes desvelarem la fesomia dels dos altres escenaris que ens queden per escatir: com es governa Catalunya i com es configura Europa. Dos àmbits que ens afecten de ple i que influiran sobre les nostres vides en els anys a venir.
El diumenge 12 de maig es decideix si la majoria sobiranista que es va engendrar l’any 2012 i que s’ha mantingut des d’aleshores aguanta o cau. Dit d’una altra manera, esbrinarem si el poble de Catalunya manté el pols amb l’Estat o abaixa la guàrdia. Que quedi clar que mantenir el pols no vol dir necessàriament que Catalunya sigui independent en els propers quatre anys, ni tan sols que pugui celebrar cap referèndum acordat. Significa simplement seguir el rumb, per erràtic que pugui semblar, o canviar el rumb per tornar a aigües més conegudes però molt menys ambicioses. No ens enganyem sobre la lectura que es farà del resultat del 12-M: l’independentisme suma i guanya, o es queda curt i perd. Les conseqüències d’un escenari o de l’altre no seran neutres ni innòcues, seran transcendents.
Si l’independentisme suma, com jo desitjaria, s’obre la incògnita de si aquest fet comporta necessàriament la formació d’un govern sobiranista. Dissortadament, la garantia no existeix. El comportament de la CUP no convida a l’optimisme, i la temptació d’un nou tripartit sempre plana sobre l’horitzó. Els republicans poden fer servir dos arguments, si els convé: Junts va marxar del govern, i cal un govern d’esquerres a Catalunya davant d’un cicle que pot portar un govern d’ultradreta reaccionària a Espanya. Tanmateix, no cal fer gaires esforços per entendre que l’opció del tercer tripartit es convertirà en realitat tangible si els catalans decideixen afeblir l’independentisme.
L’altra gran qüestió que està en joc el diumenge 12 de maig rau en el fonament ideològic del nou govern català. És a dir, quin és el projecte de país que se’n deriva. En aquest terreny, Junts té una enorme responsabilitat, perquè és l’únic partit amb possibilitats de governar que pot inclinar la balança cap a un projecte de país més centrat, més eficient i més modern. Catalunya necessita, com el pa que menja, una agenda regeneradora d’actituds i de prioritats. Ens hi juguem el manteniment d’un estat del benestar amenaçat, el dinamisme d’una economia massa frenada i entorpida, i la qualitat d’uns serveis públics cada cop més precaris. No oblidem que el context dels propers anys serà, pels acords europeus més recents, un context de contenció i vigilància més estricta sobre la despesa pública i la capacitat d’endeutar-se. Sé per experiència que no és el mateix governar amb el talonari obert que amb la caixa tancada.
Un apunt final sobre el diumenge 9 de juny, dia de les eleccions europees a casa nostra. Europa, la nostra Europa, s’enfronta probablement a la situació més complicada des del final de la Segona Guerra Mundial. Entre molts d’altres, quatre reptes majúsculs es dibuixen a l’horitzó més proper: el primer, el desafiament de la guerra a Ucraïna, amb la necessitat d’invertir en defensa i no dependre en excés d’una implicació nord-americana no necessàriament garantida. El segon, com garantir la pervivència d’un estat del benestar que no té igual en cap altre lloc del món, amb cobertures sanitàries, educatives i assistencials per a tota la població. Sovint tinc la sensació que ens pensem que ho tenim garantit gairebé per mandat diví, quan la realitat és que mantenir un estat del benestar d’aquest nivell requereix un gran dinamisme econòmic i una capacitat de fer reformes no sempre populars. El tercer repte, com aturar el creixent atractiu de partits populistes i demagògics, que pretenen tenir solucions màgiques a problemes d’enorme complexitat. I el darrer dels reptes, però no el menor, com Europa construeix una estructura política comuna que la faci més present, més decisiva i més autònoma en un món on els europeus cada cop som menys, i si no ens espavilem, cada cop hi pintarem menys.