Dins el debat que s'ha generat sobre si una Catalunya independent sortiria o no de la Unió Europea, voldria introduir un nou element. Es tracta del fet que Catalunya és aportadora neta al pressupost de la Unió Europea; és a dir, que presenta un dèficit fiscal.
Tot i que és necessari assenyalar que les relacions pressupostàries entre la UE i Catalunya són només un aspecte molt parcial d'unes relacions econòmiques molt més àmplies (comercials, financeres, etc.) i d'unes relacions de caràcter eminentment polític encara molt més generals, el moment en què està el debat sobre el futur de Catalunya fa que l'anàlisi d'aquest angle de la qüestió resulti d'interès.
Catalunya, si formés part de la Unió Europea com a nou estat, hauria de contribuir a finançar el pressupost comunitari i, alhora, es beneficiaria de les polítiques de despesa comunitàries. De fet, actualment Catalunya ja té aquestes relacions pressupostàries amb la UE, tot i que el que passa és que no són directes ni explícites, sinó que s'articulen a través del govern central.
Els efectes del pressupost de la UE sobre Catalunya són conseqüència de la conjugació del sistema de finançament i de les polítiques de despesa. Així, Catalunya contribueix a finançar el pressupost comunitari en la mesura que suporta els diferents ingressos comunitaris, i rep recursos procedents de la Unió Europea en la mesura que es beneficia de les diferents polítiques comunitàries.
L'actual sistema de finançament comunitari està integrat per tres instruments: els recursos propis tradicionals (que inclouen, bàsicament, els drets de duanes), el recurs de l'IVA i el recurs renda nacional bruta. Els recursos propis tradicionals són veritables impostos comunitaris, atès que la seva normativa està regulada per la Unió i els estats membres es limiten a recaptar-los. El recurs de l'IVA s'obté mitjançant l'aplicació d'un tipus impositiu a una base determinada de manera uniforme per a tots els estats, mentre que el recurs renda nacional bruta, que és, amb diferència, el més important, es calcula mitjançant l'aplicació d'un percentatge a la renda dels estats membres. Es tracta d'un impost proporcional sobre els països.
Pel costat de les despeses, les principals polítiques del pressupost de la UE són dues: la cohesió, amb els fons estructurals (Feder i FSE) i el Fons de Cohesió, i la política agrària comuna (PAC). La resta de partides tenen un pressupost molt més reduït. Dins d'aquestes polítiques hi ha les de recerca i desenvolupament, ensenyament, medi ambient, cultura, energia i accions exteriors, i les despeses de funcionament.
Des de l'entrada d'Espanya a la CEE l'any 1986, Catalunya ha esdevingut aportadora neta al pressupost de la Unió Europea. És a dir, els ingressos comunitaris suportats pels ciutadans catalans han superat any rere any les despeses que la Unió Europea ha destinat a Catalunya i aquest dèficit fiscal s'ha anat accentuant al llarg del temps. Aquest fet contrasta de manera significativa amb la situació d'Espanya, que és un país receptor net. Les causes d'aquest comportament diferent són tres. En primer lloc, el fet que, com que Catalunya és una regió rica dins de l'estat espanyol, suporta en més quantitat els ingressos comunitaris. En segon lloc, el fet que Catalunya presenta un nivell de renda per càpita superior a la mitjana comunitària, la qual cosa l'exclou de ser regió objectiu prioritària dels fons estructurals. I, en tercer lloc, el baix pes de l'agricultura en l'estructura productiva catalana i la seva especialització en conreus mediterranis, que fa que els recursos procedents de la PAC no siguin gaire elevats.
Si avui Catalunya fos un país independent seria similar en termes de població i nivell econòmic a països com Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Àustria. Tots aquests països són també aportadors nets. Segons el departament d'Economia i Coneixement de la Generalitat, el saldo fiscal mitjà anual de Catalunya amb la UE és, en el període 2007-2013, del 0,72% del PIB. Això representa una aportació anual d'aproximadament 1.400 milions d'euros, una mica superior a la de Suècia, que el 2009 va ser de 1.126 milions.
Així doncs, aquest és un element més que, tot i no ser el més important, afavoreix el manteniment de Catalunya dins de la Unió Europea.