1. ¿Va ser descoordinació, una casualitat de l’agenda o una estratègia ben pensada? El mateix dia que Salvador Illa se’n va anar a Brussel·les a negociar que el català sigui llengua oficial a les institucions europees, el conseller Francesc Xavier Vila presentava els resultats de l’Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població a Catalunya. El titular era tan esperable com decebedor: menys d’un terç de la població té el català com a llengua habitual. I baixant. Un europarlamentari qualsevol pot arribar a preguntar-se per què carai el català ha de ser oficial a Europa si a la seva comunitat cada vegada hi ha un percentatge més petit de parlants habituals. Doncs, precisament per això. Perquè la nostra llengua no és un patois. Perquè per revertir aquesta xifra cal represtigiar un idioma que ha perdut el relat, que ha deixat de ser necessari com a ascensor social, que té un Estat en contra, que té unes lleis de mínims que no es compleixen i que no ha sabut preveure que el nou món global —de xarxes socials i plataformes audiovisuals— el situaria en una tendència cada cop més residual. Camí de la invisibilització, a cada bugada hi perdem un llençol. I els titubejos polítics, i la falta de decisió dels partits catalanistes/independentistes que han manat a la Generalitat durant tot el segle XXI, es paguen cars. No han tingut la llengua com a prioritat i les iniciatives eren de cara a la galeria. Aparcat el Procés en via morta, ara potser els toca remar de debò. Per salvar la llengua cal saviesa, imaginació, emoció, determinació i urgència.
2. No està tot perdut, ni de bon tros. La mateixa enquesta servia una quantitat de dades que ens permeten fer titulars menys victimistes. Mai com ara, no hi ha hagut tantes persones que coneguin el català o que el parlin a Catalunya. Com bé destacava Laura Serra, l’especialista en llengua de l’ARA, hi ha 117.000 persones més que el fan servir en comparació amb fa cinc anys, i hi ha 267.000 persones més que l’entenen. Lògicament, si a Catalunya ja som 8 milions de persones, i més d’una quarta part ja ha nascut a l’estranger, el nombre potencial de catalanoparlants és més alt, però, alhora, l’ús habitual del català és percentualment més baix. Són faves comptades si, en els últims vint anys, han arribat 1.150.000 nous habitants que del català no en saben ni un borrall. D’aquests nouvinguts, els llatinoamericans perceben que amb el castellà en tenen prou per viure dins d’una part que, de moment, continuarà sent territori espanyol. Dues dècades enrere, Johan Cruyff ja l'hi va dir ben clar a Antoni Bassas a Catalunya Ràdio. Ell s’havia instal·lat a Barcelona el 1973 i mai no havia necessitat el català per viure. Ho deia algú que va lluitar per inscriure com a Jordi el seu fill al registre, que va ser seleccionador de Catalunya però que mai va dir dues frases en català. Messi, que va arribar aquí amb 13 anys, tampoc no el va parlar mai. Però el dia que vam veure que el seu fill cantava “el Joan petit quan balla”, perquè l'hi posaven a l’Spotify del cotxe, l’escena va arribar a sortir a la CNN. Això sí, Piqué se la podria haver estalviat, la ironia: “Si es que en Catalunya no paramos de adoctrinar a los niños”.
3. “Amb l’escola no n’hi ha prou, però sense l’escola no hi ha res”. La sentència, que fa diana, és de Miquel Àngel Pradilla, el catedràtic de sociolingüística que diu les coses sense embuts. Amb les dades a la mà, ens podem doldre que el model d’èxit de la immersió lingüística ha tingut llacunes, podem posar-nos les mans al cap per les lleis del percentatge del castellà obligatori a les aules, podem esgarrinxar-nos perquè el català desapareix dels patis o podem assenyalar la tele pública per haver-se carregat el Club Super3, però mirar enrere ja ens servirà de poc. L’objectiu ha de ser situar la nostra llengua en la centralitat comunicativa del país, a tots els nivells i per tots els mitjans. A Catalunya, en català.
