1. Un regal a Europa. “El rostre petri” de Feijóo en la seva aparició pública la nit electoral, en expressió del Financial Times, quedarà com a icona del 23-J. El líder del PP no es podia creure que el treball sistemàtic i amb coartada patriotera de l’aparell polític, mediàtic i empresarial que l’acompanyava hagués fracassat.
Bona part de la premsa estrangera celebra la sorpresa que Espanya hagi trencat la dinàmica que ha anat decantant molts països europeus cap a un procés de radicalització reaccionària. Hi havia un cert fatalisme en l'ambient: semblava natural que Espanya, amb la seva història, s’incorporés al procés en curs. I, tanmateix, l’electorat ha castigat durament Vox i ha deixat amb un pam de nas el PP, una dreta irresponsable que havia obert el cicle pactant el govern valencià amb un partit neofeixista comprant-li les exigències especialment en matèria de discriminació cultural i cancel·lació de drets individuals.
La pregunta que m’han fet alguns amics estrangers és si aquesta sorpresa té a veure amb l’experiència i la memòria del franquisme. I la meva resposta és que sí, però en les dues direccions. El franquisme és encara el referent d’una part important de la dreta espanyola, i al mateix temps aquesta reaparició a través de Vox i del mateix PP ha xocat amb la reacció d’una part de la ciutadania vacunada per aquella cruel experiència i que encara té les defenses actives. I el PP, que havia optat per blanquejar l’extrema dreta, ha quedat retratat. Espanya trenca així una inèrcia europea, component alhora un curiós mapa de la Península que diferencia territoris més o menys sensibles a l’amenaça feixista. I, en aquest sentit, Catalunya és capital. Amb PP i Vox condemnats a la irrellevància. I amb una aposta pel vot útil –aquell que més directament frenava la dreta– que ha donat una important quantitat de vot prestat al PSC, en part provinent de l’independentisme.
2. El vot es mou. Un signe d'una societat madura és que el ciutadà no és esclau d’adhesions incondicionals, sinó que és capaç de fer política amb el seu vot, és a dir, de saber distingir en els moments adequats la diferència entre la contradicció principal i la contradicció secundària. I en aquest cas es tractava de reconèixer que no estàvem davant d’una normal alternança dreta/esquerra, sinó del risc que Espanya entrés en l’autoritarisme postdemocràtic. S’ha evitat, i la dreta espanyola ha quedat perfectament descol·locada.
Al mateix temps, l’exercici interpel·la l’independentisme. Una part dels seus electors han optat pel vot útil i altres per l’infantilisme de l’abstenció. L'evidència de les relacions de força marca la necessitat del mateix independentisme, si no vol entrar en fase de decadència definitiva, de fer política del possible i deixar de perdre’s en el debat de la impotència: els autèntics i els traïdors. La realitat és tan patent que només l’autoengany pot fer creure que l’objectiu és a l’abast de la mà. I els seus propis electors els hi han recordat posant l’emergència immediata –l’amenaça neoautoritària– com a objectiu a evitar.
3. Els números canten. Llevat d’alguna maniobra ara mateix inimaginable (qui voldrà rescatar Feijóo després de tot plegat?), l'única possibilitat de governar la té Pedro Sánchez amb la col·laboració de tots els que han participat en la majoria de govern de la legislatura passada i amb l’abstenció de Junts. L’alternativa és repetir eleccions. Tal com han anat les coses, Sánchez torna a ser el millor actiu del PSOE. És impensable que el sector conservador del partit (amb Felipe González i la seva vella guàrdia des de les catacumbes) faci una ofensiva per facilitar l’elecció de Feijóo. Podria ser el principi del final del PSOE, conforme al model de l’esfondrament del Partit Socialista Francès.
Una carambola electoral ha donat a Junts, en un moment de baixada electoral, una posició estratègica en l’eventual investidura de Sánchez. És lògic que Junts exhibeixi el programa de màxims per encarar qualsevol negociació. Però sembla de sentit comú que haurà d’acabar a l’abstenció, si no vol quedar marcada per haver salvat la dreta. O per haver portat tot plegat a una repetició electoral carregada d’incerteses. El contrari seria creure’s que tot li està permès, és a dir, un pur deliri nihilista de qui nega la percepció real de les coses.
