La setmana passada escrivia un article en aquestes mateixes pàgines sobre l’articulació electoral de l’Espanya buidada: causes i efectes que podria tenir el fenomen en el mapa polític espanyol. Diverses persones em van preguntar si podíem parlar també del fenomen de la Catalunya buidada. Des del meu punt de vista ho podem fer, però en altres termes. L’expressió pot servir per descriure una realitat sociològica que, fins i tot, podria arribar a ser política. Però se’m fa difícil veure-hi una dimensió electoral, almenys a nivell nacional.
El sistema electoral espanyol, com així ho recull la Constitució, s’articula sobre la circumscripció provincial. A les eleccions al Congrés de Diputats, a cada circumscripció se li adjudiquen uns escons (2 mínim, i proporcionals a la població els següents). Aquestes regles de joc generen dues dinàmiques: un efecte majoritari a les províncies petites i un biaix conservador en el conjunt del sistema, ja que es necessita menys vot per aconseguir escó a les circumscripcions rurals que a les urbanes. Això fa que les apostes polítiques tipus Terol Existeix trobin en el sistema electoral una estructura d’oportunitat política, una escletxa d’intervenció que incita a la multiplicació d’iniciatives. Però això no succeeix a les eleccions catalanes, no existeix un incentiu electoral que suposi un efecte agregador de realitats territorials en decreixement poblacional. Com que Catalunya és l’única comunitat autònoma sense llei electoral pròpia, els sufragis es regulen per la disposició transitòria quarta de l’Estatut d’Autonomia de 1979, que es manté vigent en l’actual, i mentre una norma catalana no n’estipuli el procediment. Així doncs, es manté la circumscripció espanyola, és a dir, la província. I, com sabem, al nostre país la província no té entitat identitària ni política.
Del que sí que podem parlar és de la dimensió socioeconòmica de la Catalunya buidada. Així doncs, i només fixant-nos en el darrer quinquenni, mentre que la població creixia en el conjunt del Principat (en 272.000 habitants), disminuïa en 10 comarques, geogràficament agrupades, fet que consolida una tendència que ve de lluny. Comarques de les Terres de l’Ebre (Baix Ebre, Terra Alta i Ribera d’Ebre), de Ponent (Alt Urgell, Garrigues), de l’interior del Camp de Tarragona (Priorat i Conca de Barberà) i del Pirineu lleidatà (Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Alta Ribagorça). Totes elles comparteixen diverses característiques: tenen una baixa densitat poblacional, amb composicions etàries envellides, i alhora presenten economies fràgils, sense gaires oportunitats laborals. Tot això combinat amb un dèficit estructural d’infraestructures de mobilitat, connectivitat, formació i innovació. Un peix que es mossega la cua i que dificulta fixar població: la jove autòctona se’n va i a la nouvinguda no li suposa una oportunitat instal·lar-se en aquestes zones. A més, la retirada demogràfica també fa que se’n ressenti l’oferta d’equipaments.
Amb el debat sobre els Jocs Olímpics d’Hivern s’ha posat sobre la taula una qüestió que té a veure, en definitiva, amb com governar i dissenyar polítiques públiques en un país divers. I que es vincula amb el futur de la Catalunya buidada. Tant partidaris com contraris al projecte han establert un nexe entre esdeveniment internacional i arribada de recursos i oportunitats als Pirineus. Els primers creuen que és l’única manera que es construeixin infraestructures i equipaments; els segons denuncien que s’hagi d’edificar país només a cop d’esdeveniment. I és que segurament aquí és on hi ha la clau de volta de la qüestió.
Als líders polítics els agrada molt parlar del “territori”. Però des del meu punt de vista caldria remuntar-nos als governs catalanistes i d’esquerres de Maragall i Montilla per rastrejar intervencions que buscaven fomentar, de manera estructural i estable, el govern del i en el territori i alhora multiplicar les potencialitats pròpies arreu del país. En un llibre impulsat per la Fundació Catalunya Europa, i que acabem de publicar sota el títol Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi s’exposa el complex desafiament. Un nou model d’organització territorial que donava pes a les vegueries i la mancomunació municipal, la planificació nacional desagregada a nivells territorials de proximitat, noves infraestructures per teixir el país de manera no radial, l’impuls del ferrocarril i transport públic, l’enfortiment municipal i la col·laboració multinivell, etc.
Les realitats i els reptes arreu de la geografia catalana són plurals. Els problemes i necessitats, per exemple, a la Catalunya buidada, l’àrea metropolitana de Barcelona o zones turístiques de la costa poc tenen en comú. Per això cada cop més governar per a tothom, amb qualitat, requereix enfocaments des de la diversitat.
