No ens autoenganyem més: els territoris de llengua catalana necessiten ajudar-se els uns als altres. Com ho farien uns altres territoris que compartiren llengua i cultura. I més si aquestes dues eines fonamentals per a la nostra ment són petites i al mateix temps atacades per la prepotència. És de bojos fer com si no hi tinguérem res o molt poc a veure.
Amb prou feines som uns deu milions de "potencials" usuaris del català i encara no ens hem adonat que estan molt bé els particularismes lingüístics, però que si no fem pinya no arribarem enlloc. I que els espanyolistes no poden ni sentir que el castellà i el català són llengües que mereixen el mateix tracte, i per això actuen sempre a la contra de la nostra llengua.
Per les circumstàncies actuals, Catalunya és qui ha d'iniciar l'ajuda mútua, sense pors i amb generositat, que es puga fer servir alhora per conscienciar els valencians i els balears. Alguns, en un acte de fredor mental que tant s'estila, diuen que Catalunya s'ha de capficar en ella mateixa i no pensar en aquells que comparteixen llengua i cultura. Gran error!
Des del repte de pretendre obtenir la sobirania, és a dir, tenir els mateixos drets i oportunitats que els espanyols, Catalunya ja no s'ha d'acovardir perquè estigmatitzen els conceptes que, en definitiva, afavoriran la mateixa Catalunya, així com el País Valencià i les Balears. Els punts essencials que ens uneixen, ens enfortiran a tots.
L'ajuda mútua no és un pla de vaguetats, sinó de coses ben concretes, com els intercanvis culturals i fins i tot turístics −per a quan les visites escolars i de jubilats pels tres territoris principals nostres?−; o com, en les programacions dels mitjans de comunicació, tenir en consideració des de Catalunya aquells que no som catalans però parlem en català.
Deu milions en som pocs, si bé en som prou per dur a terme una producció almenys cultural viable. A més a més, en termes generals la gent més preparada dels últims quaranta anys tant valenciana com balear, naturalment que és conscient de la nostra situació precària. I ja està bé de tanta por, la via és dir 'prou!', com han fet últimament els catalans.