Un assassí sobre el Miró lluminós

La imatge colpia pel seu simbolisme. Una furgoneta blanca, la que havia fet servir el terrorista durant l’atropellament assassí, tapava a mitges el lluminós mosaic de Miró al pla de l’Ós. Una obra amigable, feta per donar la benvinguda als visitants vinguts per mar. L’artista n’havia feta una altra, el mural de l’aeroport, per rebre els visitants vinguts per aire, i en va fer una tercera per als que venien de terra -que després d’un primer intent fallit va acabar sent la Dona i ocell del Parc de l’Excorxador-. La de la Rambla, però, és la més interessant, per la seva humilitat i alhora la seva grandesa. No volia que es tractés com una obra d’art, sinó com el que era, un paviment pensat per ser trepitjat, viscut, integrat en una via, la Rambla, que era de tots; el símbol d’una ciutat, la seva, que s’estimava i a la qual volia que tothom fos benvingut. Hi ha gent que ni el veu, el mosaic, i encara menys sap que és l’obra d’un dels nostres artistes més importants. Però des del 1976 és allà, silent, rialler, assenyalant amb la seva fina fletxa el camí cap amunt, cap a la ciutat, oferint color i alegria.

Ahir el mosaic també estava tapat, però de flors i espelmes. La gent l’havia convertit espontàniament en el lloc de memòria i record dels morts i ferits, en l’espai on conjurar el dolor i clamar per la pau. Gairebé era invisible. En certa manera es pot pensar que donava la benvinguda a la humanitat colpida, a la tristesa compartida, al dol comú. La gent hi feia rotllana i s’hi quedava una estona, uns plorosos, d’altres curiosos, gairebé tots fent fotos ràpides amb els mòbils. En altres llocs de la Rambla també hi havia petits memorials. A Canaletes, la font de la qual vaig beure l’aigua el primer cop que vaig visitar Barcelona -per tornar-hi, deien, i va funcionar; m’hi vaig quedar-, hi havia també una acumulació de flors, d’espelmes, de missatges i d’uns peluixos inquietants. I aquí i allà, al lloc on possiblement hi havia hagut els ferits o morts, també s’hi trobaven flors i espelmes. Al lateral d’un dels quioscos de flors, tancat com tots els altres, algú va oferir post-its per deixar missatges de condol...

La vida, però, havia tornat a la Rambla. I això era el que buscava. Necessitava tornar a trepitjar-la com sempre, sense por i sense que el record del que havia passat condicionés per sempre la meva vivència. Em va agradar veure que hi havia gent, molta, i que quasi, només quasi, semblava que era un dia normal. A la tarda, els cotxes tornaven a circular pels carrils laterals i els turistes se’n tornaven a ensenyorir. No podem deixar, pensava, que hagin guanyat i la convertim per sempre en un memorial fúnebre. Entenc la reacció espontània, les ganes de deixar testimoni, la necessitat de fer alguna cosa. Però d’aquí un temps, d’aquí poc, el mosaic de Miró ha de tornar a lluir nu. I l’hem de trepitjar amb orgull i sense recança. Conscients que aquesta obra de benvinguda, d’acollida, d’amor a la gent i a la ciutat que la rep, és el millor memorial que podem tenir. No l’han pogut profanar perquè el que representa és més poderós que el mal que l’ha volgut eclipsar.