Catàleg de vàlvules de descompressió

Com és que a l’estat espanyol no hi ha una cosa semblant al Front Nacional (FN) francès? Alguns diuen que l’equivalent espanyol del FN ja és en el si del mateix PP, i per això resulta innecessari. Altres opinen que el record sinistre dels grups d’ultradreta dels 70 és massa recent. Hi ha qui, fins i tot, explica el fenomen comparant dos grans traumes col·lectius que, per diverses raons, no permeten una transposició: la França de Vichy i l’Espanya franquista. Simètricament, els francesos es pregunten ara per què el nou populisme d’esquerres que tant èxit té a Grècia o a Espanya no ha arrelat a casa seva. Sobre aquesta qüestió he llegit últimament alguns papers interessants. El darrer, fa ben pocs dies, un article de Pascal Riché (“Pourquoi aucun Podemos n’a émergé en France?”). ¿Com pot ser que a la pàtria de l’altermundista José Bové, al país d’Ignacio Ramonet i de Viviane Forrester, la terra d’ATTAC i de les derivacions del trotskisme més exquisides no hagi aparegut un Pablo Iglesias qualsevol?

És evident que la resposta a aquesta pregunta conté molts factors, i cadascun d’ells està ple de matisos. Per exemple, les polítiques d’austeritat que s’han aplicat a França han estat molt més suaus que les que han conegut els grecs. D’altra banda, l’esquerra francesa ubicada més enllà dels socialistes de tota la vida està molt fragmentada: hi ha tres partits trotskistes! A més, el sistema mediàtic que ha encimbellat Iglesias no té res a veure amb el francès, etc. Però, segons Riché, hi ha un altre factor que convé tenir en compte, i curiosament està relacionat amb la mateixa pregunta que ens formulàvem al començament. El nou populisme no ha aflorat a França perquè, de fet, el seu espai ja està ocupat pel FN. No estem parlant ben bé d’un espai ideològic, sinó més aviat expressiu. La gran vàlvula de descompressió de les classes mitjanes franceses depauperades, la confluència de moltes indignacions i de moltes pors, la capitalitza avui el partit de Marine Le Pen.

Convé no oblidar que el FN va expulsar el seu fundador (i pare de l’actual presidenta) perquè respresentava posicions ultradretanes i xenòfobes, inassumibles per a molts francesos de les generacions més joves. Una de les figures emergents d’aquesta formació és, per exemple, Huguette Fatna: dona, de raça negra i divorciada. Avui, el populisme del FN té poc a veure amb els seus inicis. Com tots els populismes, es dedica a adular els votants exculpant-los de qualsevol responsabilitat individual i col·lectiva. La culpa sempre és dels altres: dels bancs, dels buròcrates de Brussel·les, dels especuladors, de l’euro, de les multinacionals, de la immigració il·legal, dels americans. I sobretot, per damunt de qualsevol altra cosa, de les polítiques d’inspiració liberal: el blanc de les crítiques són les privatitzacions, l’estat que renuncia a controlar i regular l’economia fins a extrems microscòpics. “La Unió Europea, cavall de Troia de la mundialització ultraliberal”. Aquesta frase lapidària no està treta d’alguna assemblea de la Spanish revolution, com va qualificar la premsa mundial el moviment 15-M, ni de cap míting de Syriza, sinó de l’ideari del FN de Marine Le Pen.

Quan una societat es percep a si mateixa com superada per les circumstàncies, contra les cordes, amenaçada per la incertesa, en tensió, obre vàlvules de descompressió. Quan tot va bé, en canvi, en certes coses ni s’hi pensa. Abans del 2008, no recordo cap manifestació, cap ni una, relacionada amb la dació en pagament, tot i que, suposadament, ja constituïa un problema de drets humans fonamentals. El populisme és una confortable forma d’exculpació que dibuixa un arc entre “les coses velles” que cal deixar enrere o superar i “les noves” que, pel simple fet de ser-ho, ja es consideren millors. Per això, aquesta actitud prepolítica resulta gairebé irresistible quan les coses vénen mal encarades. En altres circumstàncies, evidentment, aquestes idees no són necessàries, i els qui les manegen no tenen gran cosa a pelar. A l’Europa del 1950 o el 1960, en plena puixança econòmica, algunes propostes que avui estan tan de moda haurien provocat hilaritat. La gent tenia feina i, si no feia cap disbarat ni patia una desgràcia, podia aspirar a uns més que raonables nivells de benestar. Tots sabem que avui, per desgràcia, les coses ja no són així. Incapaços d’albirar una solució efectiva a curt termini, fullegem catàlegs de vàlvules de descompressió, i sembla com si poguéssim triar entre múltiples ofertes. En realitat, només hi ha la de sempre.