Som en un restaurant de peix a Banyuls de la Marenda, al litoral del Rosselló. L’amo, un home d’una trentena d’anys, ens pregunta d’on som, i en dir-li que de Barcelona, s’exclama, sempre en francès: “Ah, catalans com jo”. I a continuació afegeix, amb un deix potser més decebut que amarg: “On est entre catalans, mais je ne parle ni catalan ni espagnol”. És a dir, som entre catalans, i ens hem d’entendre en francès, o fins i tot en anglès (ell va viure un temps a Austràlia), però no podem fer-ho en català. Abans de dinar, hem passat pel mercat del diumenge, on el català és una llengua totalment absent, com ho és als carrers, als cafès, a les botigues i a les cases dels pobles i les viles de la Catalunya Nord. De fet, només hem parlat en català amb un paradista francès jove que havia viscut a Alacant i que ens explica que allí, havent après el català, hi defensava, provocant una reacció hostil de molts alacantins, la unitat de la llengua...
En sortir de Banyuls, ens arribem fins a Cotlliure. Al cementiri —més enllà de la tomba de Machado que presideix l’entrada—, als panteons, els nínxols i les làpides els noms són aclaparadorament catalans: Hostalrich, Solà, Colomines, Claret, Nomdedeu, Atxer, Fabre, Oliveres o Pujol, només a vegades lleument deformats per una grafia francesa (“Py” per Pi, “Agouillo” per Agulló). La ciutat dels morts esdevé, així, el revers de la ciutat dels vius: aquells morts havien parlat, fins no fa pas tant de temps, català. Avui, a la ciutat dels vius, el català és ben mort. I, tanmateix, els vius se’n proclamen, de catalans. La bandera i la sardana són omnipresents, però reduïts a un element del folklore, despolititzat i, per tant, innocu.
Sovint, la relació amb els turistes provinents del Principat es fa a través del castellà, que molts nord-catalans aprenen al liceu. En un supermercat de Banyuls, hi venen uns pots de tomàquet triturat amb l’etiqueta de “Pan con tomate”; en una lletra més petita hi diu “Pa amb tomaquet” (sense l’accent), i a sota “Artisanal et catalan”. Aquesta és la jerarquia: el castellà, llengua estrangera però al capdavall llengua d’estat, per damunt d’un català que es reclama, si de cas, només com un producte casolà. Això sí, en molts bars i restaurants t’ofereixen peix “à la planxa”, en una grafia mestissa. L’abandonament progressiu del català al territori que abans es coneixia com els Comtats, i que des de la Revolució Francesa —que va substituir els noms històrics per noms merament geogràfics, desproveïts de càrrega identitària— es diu departament dels Pirineus Orientals, és un fenomen prou conegut i estudiat. La República Francesa ha triomfat en el seu procés de nacionalització: a tot l’Hexàgon ha sabut fer, dels pagesos, francesos (per dir-ho en els termes de l’estudi clàssic de l’historiador Eugen Weber).
En aquest procés de nacionalització hi ha un element clau, a més de l’escola, l’església i l’administració: “els morts per França”, que són recordats amb monuments i plaques commemoratives a tots els pobles i poblets que van veure morir els seus fills, joves en la ratlla de la vintena, a la Primera Guerra Mundial, però també a la Segona. A Cervera de la Marenda, una placa a la façana de l’Ajuntament reconeix “l’actitud patriòtica” de la vila durant la Segona Guerra Mundial. Les guerres fan pàtria, sobretot si es guanyen.
El bandejament de la llengua catalana de la Catalunya Nord planteja, és clar, moltes preguntes als qui ens preocupem per la història del que Pierre Vilar anomenava els “grups nacionals”, però també molta inquietud entre els ciutadans que constatem el retrocés de la llengua catalana en ciutats com Barcelona (per no parlar de Palma o de València). Una d’elles, no pas menor: “Es pot construir un demos polític sense una unitat lingüística i cultural compartida pels ciutadans d’un mateix territori?” O bé: “En quina mesura es pot revertir, en el sentit d’una més gran pluralitat, l’Estat nació que es va consagrar a l’Europa del segle XX?” En sortir del cementiri de Cotlliure, on hem assistit a un degoteig de visitants que peregrinen a la tomba de Machado —un sepulcre que té com a fons una estesa desendreçada de banderes de la República espanyola que li lleva tota solemnitat—, una dona crida, espontània, en castellà: “¡A la tercera!” El dubte sorgeix: ¿una Tercera República espanyola aniria acompanyada d’una diversitat nacional i lingüística real en el conjunt d’Espanya? Llavors, un cop formulada, t’adones que la pregunta sembla un xic ingènua: a l’Espanya d’avui no sembla pas que ni a l’una ni a l’altra, ni la República ni la plurinacionalitat, se les esperi.
