29/01/2012

Vosaltres, els catalans

ESCRIPTOR, EDITOR DE "MÈTODE"Enguany es compleixen cinquanta anys de la publicació de Nosaltres, els valencians . Joan Fuster tenia quaranta anys i aquell llibre era el primer títol d'Edicions 62. Des de la distància del temps resulta admirable que aquell autor valencià, relativament jove, fóra el protagonista principal de les aventures d'un nou segell editorial. Aquell any Destino també li va publicar El país valencià , descartant el poeta i historiador Francesc Almela i Vives, que haguera estat, potser, el seu autor més natural. Així, Joan Fuster fa cinquanta anys va donar el do de pit amb dues obres que provocaren una polèmica viva i aguda, i que varen marcar un abans i un després. La manera incisiva i descarnada de parlar del que és valencià com una particularitat del que és català va colpir molta gent, i d'alguna manera el debat sobre la nacionalitat dels valencians, que ja existia tèbiament, va agafar una revifalla agra i polèmica que encara perdura en els nostres dies.

Inscriu-te a la newsletter Guerres mutantsLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

I, tanmateix, Joan Fuster tan sols tenia quaranta anys. Era més jove que Manuel Sanchis Guarner (51 anys), i que el seu mentor Xavier Casp (47 anys). En molts sentits, era un deixeble avantatjat d'aquest últim, que li presentaria molts dels seus futurs contactes. En la correspondència fusteriana es veu molt bé com va establint nexes, amb quina habilitat els cultiva i els manté vius. Fuster és un fantàstic corresponsal, volterianament astut i divertit. A poc a poc, amb una enorme paciència i tenacitat, aquell jove esprimatxat de Sueca (la Sueca dels anys cinquanta!) estableix una xarxa de contactes inimaginable i obté d'aquesta colla de corresponsals un rèdit important. De colp és convidat a participar en congressos i conferències, guanya prestigiosos certàmens literaris, es converteix en un col·laborador buscat de diaris i revistes, i rep finalment abellidores ofertes editorials. Fins i tot, un bon dia (en realitat, un dia que plovia a bots i barrals) va trucar a la seua porta del carrer de Sant Josep un dels grans escriptors catalans, admirador seu, i el diàleg que s'hi va establir és quasi livingstonià. Fuster va obrir la porta i es va trobar un home amb boina i gavardina, xop de l'aiguat: "El senyor Fuster?" "Per servir-lo. Vós sembleu...?" "Sí, el mateix. Deixeu-me entrar, si us plau". I pocs minuts després Josep Pla li encomanava el pròleg de les seues obres completes.

Cargando
No hay anuncios

Convindreu que tot açò és formidable, que mou l'admiració i els somnis més covats de tot escriptor. Que algú, com Pla, truque a ta porta, esperonat per l'interès i el desig de saber de tu. El mateix Fuster estava sobtat i cohibit, inquiet i esperançat. I, tanmateix, tot resulta una mica estrany, aquella estranyesa que naix d'allò que és del tot inhabitual. Fuster era un hàbil escriptor, un poeta amb un bagatge important, una persona informada i brillant. Però no era un erudit ( Nosaltres, els valencians és el seu primer llibre històric ), ni tampoc un filòleg (els seus dubtes li'ls consulta a Sanchis Guarner), ni tan sols tenia una obra realment consistent (encara avui no és fàcil dir quina és la seua gran obra ). ¿Com és possible que produïra de colp aquella fascinació? Potser la causa cal buscar-la en el fet que bona part dels catalans també descobriren amb ell, o almenys prengueren plena consciència, que els valencians érem d'alguna manera catalans. Fou Fuster, per sobre de tots, qui amb més magisteri va deixar en evidència l'inqüestionable substrat català del que és valencià. I havia de ser ell -i no un català- qui inventara (o donara vera fonamentació teòrica) la idea de Països Catalans.

Avui en dia les coses han canviat prou. Els valencians ja no desperten en els catalans aquesta curiositat, i veig difícil que un nou segell editorial apostara per algun autor de les nostres terres per a iniciar una aventura comercial. Tots som culpables, esclar, i els valencians potser en tenim més culpa que ningú. Però, tot i això, tinc enyor d'aquells dies d'il·lusió i de franca germanor, quan aquell jove de Sueca descobria als catalans les possibilitats que teníem com a cultura i com a poble. Vosaltres, els catalans, sou molt més que els nostres germans, els venia a dir, compartim una història i un destí. I el mateix als mallorquins, i a la gent esquerpa del Rosselló. I ho escrivia amb una prosa clara, diàfana, versàtil, enllepolidora, que fascinava. I que encara avui, vint anys després de la seua mort, segueix despertant l'admiració.