Els catalans són...

Quan faltaven tres setmanes per a l’1 d’Octubre, la ministra espanyola de Defensa va considerar, en una conversa gravada d’amagat pel comissari de policia Villarejo, que “els catalans són molt covardots”.

Les generalitzacions dels caràcters nacionals dels pobles sempre són apassionants perquè el clixé que en resulta, tant si és un reescalfat de tòpics com si està actualitzat, diu tant del país retratat com del subjecte que el retrata.

Posem que Cospedal confonia el pactisme secular dels catalans amb la covardia, però no hi ha dubte que tres segles de bombardejos, afusellaments, exilis i prohibicions de la llengua han enfonsat l’autoestima, han creat autoodi i ens han acostat a la inutilitat en la gestió del poder hard. En el poder soft hem excel·lit a base de modernisme, surrealisme i olimpisme. Però, alhora, l’afirmació de Cospedal és pròpia del llenguatge imperialista i ferit dels alts funcionaris castellans, hereus de segles de conquestes militars que van acabar malament, sense vaixells i sense honra. 

Perquè, malgrat semblar covardots, l’Estat va acabar defensant-se d’aquells catalans amb l’espionatge polític de l’operació Catalunya, va embarcar milers de policies al port de Barcelona, mentre els serveis secrets fallaven espectacularment en la intercepció de les urnes (buscaven urnes, aquest és el detall a retenir), i, en contra del que vaticinava aquesta ministra d’un partit condemnat per corrupció, la violència no la va posar l’extrema esquerra sinó les forces de seguretat espanyoles, i es va televisar a tot el món.

En el fons, la ministra i tots els ministres com ella voldrien deixar de dir algun dia “Els catalans són” i poder dir “Els catalans eren”. Mentrestant, hauran de continuar repetint clixés.