Els catalans no són, només, blancs, I cal tenir-ho ben present
Es parla poc del tema i hauria de ser una qüestió de debat continuada als mitjans i a l’escola. Hi ha molts catalans que es veuen obligats a explicar contínuament quin és el seu origen, o el dels seus pares, o el dels seus avis. Com si el fet d’haver nascut, crescut i viscut sempre a Catalunya no fos prou per ser considerats catalans. I aquest racisme ocult -perquè la paraula possiblement seria aquesta- ens fa cada cop més petits i mesquins. Avui a la secció de Societat trobareu un article amb testimonis de ciutadans que expliquen que pateixen una discriminació continuada pel fet de no ser blancs. Gent que quan són petits, amb l’aixopluc dels pares i, amb sort, de l’escola, semblen perfectament integrats, però que quan es comencen a fer grans i surten al món real es troben amb un mur de prejudicis. Com l’adolescent negre que, quan va amb els seus amics d’institut, és l’únic a qui no deixen entrar a la discoteca. O la treballadora social que quan entra en una sala es pensen que ella és la usuària i no la professional. La llista seria llarga, i afecta molts àmbits de la vida quotidiana i professional de conciutadans als quals se’ls fa sentir com si fossin estrangers en el seu dia a dia.
És important que hi reflexionem perquè, si això passa amb persones nascudes aquí, que òbviament parlen el català i comparteixen els mateixos valors culturals, fa feredat imaginar el que passa amb els nouvinguts, que, a sobre, provenen d’entorns culturals molt diferents i sobre els quals molts cops només es tenen visions negatives o catastrofistes. Si només els mirem com a víctimes o des de visions etnicistes els neguem els seus drets de ciutadania.
Ja fa molt temps que els catalans han deixat de ser només blancs. I això és una riquesa que ens equipara a la majoria de societats avançades, on la multiculturalitat és un fet assumit que es viu sense sorpreses. Totes elles, tanmateix, han hagut de fer un procés d’adaptació per desterrar prejudicis i estereotips sobre elles mateixes, cosa que comporta generalment un procés de negociació i debat a vegades feixuc en el qual el principal objectiu és visibilitzar aquesta diversitat. No és una anècdota sinó un dels eixos fonamentals per cohesionar la societat i assegurar que ningú es pugui sentir estranger a la seva pròpia terra.
