Els catalans som immigrants
Catalunya atrau i ha atret històricament gent de terres foranes ben diverses, però també n’ha enviat a l’estranger. Avui mateix, ¿quant talent jove se’n va i després només poden tornar amb renúncies? Els qui estan preparats i volen fer carrera i guanyar-se bé la vida, sovint opten per anar a països on se’ls valori la formació i la feina millor que aquí, on les darreres crisis les hem finançat amb sous estancats i preus (sobretot de l’habitatge) exageradament a l’alça.
Els catalans, doncs, també som i hem estat històricament –al final m’hi referiré– immigrants. Per això sobta que es criminalitzi tan a la lleugera els que arriben. L’equació immigrant igual a delinqüent potencial és un insult a la intel·ligència. Entre el 2001 i el 2023 hem passat de poc més de 6 milions a 8, un creixement basat fonamentalment en els nouvinguts. ¿Dos milions de possibles lladres? Més aviat centenars de milers d’homes i dones que fan les feines més mal pagades, que els costa déu i ajut regularitzar la seva situació, que no tenen dret a vot, que viuen en habitatges precaris, que no s’assabenten dels ajuts, que tenen barreres lingüístiques i digitals, que són objecte de racisme pel seu aspecte... Sí, racisme. Catalunya no és tan acollidora com ens l’hem volgut imaginar. D'acord, no tenim les eines legals ni els recursos públics suficients per acollir la immigració, ¿però en tenim realment la voluntat?
Diria que en determinats moments l’hem tingut. Als anys 60, durant la Transició i als inicis de la democràcia, amb l’esperança del pas de la dictadura a la democràcia i la recuperació de l’autogovern, es va imposar la idea candeliana transversal d’"un sol poble". Des de Pujol fins al PSUC, tothom se la va fer seva. Aquesta idea va donar força al catalanisme, va ser una eina d’integració, de suma, d’ambició cívica. I no va ser fàcil perquè l’economia no acompanyava: crisi del petroli del 1973, el tèxtil caient en picat, la inflació al 26% el 1978. Però hi havia la voluntat de reconstruir plegats el país. El discurs, almenys sobre el paper, s’ha anat mantenint, tot i que cada cop amb escletxes més perilloses. Ja ens havíem acostumat als exabruptes divisors de Ciutadans i el seu hereu Vox, comprats pel PP. I també al minoritari independentisme xenòfob. Però que una formació central del catalanisme com Junts s’apunti a alimentar la por a l’immigrant, això és nou.
La immigració d’avui és més complexa i diversa que la dels anys 60, majoritàriament espanyola. I l’excusa política de Junts és evident: no deixar que Vox-PP i Orriols capitalitzin el malestar dels qui han de conviure porta per porta amb la diferència, cosa d’entrada mai fàcil. Però entrar en el seu joc és letal i trenca amb una esforçada tradició integradora que alguns despectivament en diuen bonisme. Com escrivia l’altre dia Najat El Hachmi, en tot cas el bonisme és el dels crèduls que s’empassen el simplisme antiimmigració. La disjuntiva és clara: es tracta de decidir si s’aborda la realitat de la immigració des de la por i el rebuig demagògic (atenció: ni marxaran ni se’ls pot expulsar per decret) o des de la incorporació responsable (atenció: sense amagar-ne les dificultats i els límits).
Torno al principi. Històricament, hi ha hagut dos grans moments en què molts dels nostres avantpassats van fugir forçats (els hi anava la vida) buscant refugi en altres terres: després de les derrotes militars del 1714 i el 1939, dues guerres de tràgiques conseqüències humanes i polítiques. De les dues diàspores, proporcionalment la primera és la més nombrosa. Durant la llarga dictadura franquista també hi va haver molts catalans que van anar nord enllà per motius econòmics. Tots ells, en totes les èpoques, suposo que aspiraven a ser mínimament ben rebuts, que volien només una oportunitat per refer la vida lluny de casa i que no renunciaven a la seva identitat, les seves creences, la seva llengua. El mateix que els passa als que han vingut a viure entre nosaltres.