Els catalans de la Florida
Els altres catalans, com els va anomenar Paco Candel, viuen a la Florida. De fet, no només a la Florida. Viuen al Raval, i a Santa Coloma, i a Badalona, i a la Bisbal, i a l’Ametlla de Mar. Allà on la comunitat d’origen ja s’ha establert.
Quan Paco Candel va escriure Els altres catalans el 1964, el món era un altre i als carrers grisos de Catalunya tothom tenia una aparença semblant. La seva crònica sobre la immigració de la segona meitat del segle XX que malvivia a les barraques va ser imprescindible per entendre el desarrelament, la misèria, els mecanismes d’adaptació a la societat i la importància de la llengua en la identitat i la integració. Però aquella crònica és història d’un país que ja no existeix i que necessita mirar-se a ell mateix amb ulls nous i actuar políticament si vol ser una societat cohesionada i de progrés.
Els catalans fa temps que no són blancs i catòlics. Per entendre’ns: la pujoliana filla de la Jennifer ja té tretze anys i somia colar-se al Sant Jordi Club per cantar les lletres de Morad amb el seu crush, el malote d’en Hakim.
La pregunta continua sent “qui som”, i si volem respostes útils cal escoltar els nois i noies nascuts a Catalunya, escolaritzats en català i que, siguin d’origen pakistanès o magribí, han crescut durant la gran crisi del 2008 i la pandèmia. Aquests són els altres catalans d’avui. A la Florida, com molt bé explica la reportera Mònica Bernabé, els nois de Morad són catalans sense veu reconeguda a la societat d’acollida dels seus pares. Que viuen la desigualtat i la discriminació (“moros de merda”) i creixen en el marc adolescent de l’imaginari de l’esforç viril i el reconeixement de grup. Joves que també viuen la fractura generacional i que potser s’identifiquen per la religió.
En paraules del demògraf Andreu Domingo sobre la immigració marroquina al país, la ràbia acumulada “es dirigeix també contra la mateixa comunitat musulmana, començant per la generació dels progenitors, acusada de mesella i deslegitimada per l’acceptació de la seva posició subordinada”. En aquest context juvenil, en el qual també es dona un índex d’atur i d’abandonament escolar desproporcionadament alts, el replegament identitari o l’alienació estan servits. Com està servida la importància de la religió com a factor identitari si no hi ha valors cívics compartits que cohesionin i, especialment, si l’ascensor social no funciona.
La retòrica de l’ocàs
L’imperi de les emocions domina la conversa sobre la immigració arreu. Concentra totes les angoixes dels temps i s’expressa amb discursos simples. En un context d’incertesa, el terreny està adobat perquè s’estenguin les metàfores de l’ocàs i les teories conspiratives diverses vinculades als canvis demogràfics que s’han produït. Bàsicament, per la davallada sostinguda de la fecunditat al primer terç del segle XX a Europa, l’augment de proporció de persones de més de 64 anys degut a l’acció combinada de l’allargament de l’esperança de vida i la baixa fecunditat i les migracions. Aquesta realitat transforma el paisatge humà i, en paraules del subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics Andreu Domingo al llibre Catalunya 3D. Demografia, diversitat i democràcia ( L’Avenç), idees com el suïcidi demogràfic, l’hivern demogràfic i el gran reemplaçament es filtren. Idees que aconsegueixen “assumir el contingut retrògrad a aquells que, despreocupadament, les adopten sense necessitat que comparteixin la filiació política”. El resultat és que “l’acceptació i l’ús d’aquesta al·legoria imposa una determinada brúixola al nostre mapa cognitiu amb la fletxa perillosament orientada cap al feixisme”.
La metamorfosi
La demografia, la diversitat de la població i la democràcia estan connectades. La metamorfosi de la nostra societat és contínua, i és absurd quedar atrapat en un passat idealitzat i potser mitificat per inexistent. La societat canvia al marge de la voluntat política, però la gestió pública és útil. Que hi hagi oportunitats educatives i laborals, referents, territoris físics i culturals comuns, respecte a la diferència i reconeixement humà, incideix molt directament en la cohesió social, el progrés i també en la participació democràtica. Els exemples de fracàs els tenim a França. Encara estem a temps de fer-ho millor, però això requereix valentia política, conèixer la realitat i tenir una idea de ciutadania i de país a llarg termini que deixi clars els drets i deures compartits. Si calgués una sola eina de cohesió, es diria Escola.