Fa un parell de setmanes vam presentar la meva primera novel·la al teatre principal de Ljubljana, Eslovènia. També va venir la televisió nacional a entrevistar-me. Situació: hi ha dos milions d’eslovens al món, la meitat parla la llengua, però tenen unes institucions fortes, un estat que els recull i una història que els protegeix. Ho dic a la presentació, el públic m’escolta, és el meu moment Pau Casals, penso, riuen quan dic que el català és una llengua fràgil, no ho entenen, si ens multipliqueu en parlants, repliquen, ho sé, ho sé, els responc, és que no és això, és una altra cosa, espereu: és aquest desplegament, la portada d’un autor català impresa pels carrers de la ciutat, la fortalesa que es mesura en autoestima, l’energia que té qui no ha de defensar-se ni emparar-se ni encomanar-se a la sort. Pau Casals mode off. Última ploradeta: em demana que li signi el llibre una noia bosniana musulmana que aprèn català a la universitat perquè sí, just imagine què arribo a sentir. ¿És aquest arravatament per dins el que significa sentir-se part d’un lloc? ¿És aquesta mena d’emoció el que vol dir formar part d’una comunitat? ¿És aquest trobar-te amb algú que se t’assembla lluny de casa el que representa tenir-ne una?
Recordo que a la nit, enmig de la festa, una escriptora eslovena em va parlar de la iugonostàlgia, i jo, que no sabia que tal cosa existia, li vaig demanar més, cridant-li a l’orella, com si no petés el tecno de fons. També és cert que la mateixa persona em va confessar que l’única frase que sap dir en castellà és: “¿Cuánto tiempo te quedarás conmigo, preparo café o preparo mi vida?”. Vull dir: creu-te tu alguna cosa. En fi, perquè no es faci bola, explicarem el concepte a través de tres icones eslovenes.
Melania Trump. Diu la llegenda que la Melania va regalar potica (una mena de braç de gitano esloveníssim) al papa de Roma en una visita oficial al Vaticà. La cosa, però, no va anar així: resulta que el Francisco li va preguntar a la primera dama, durant el besamà, si alimentava el marit a base de potica (ben atrevit, el Papa), que es pronuncia potizza, i el personal va creure sentir pizza, però la Melania va somriure, com dient que sí, amb aquella complicitat de dues persones que comparteixen un secret entre la multitud.
Melanija Knavs va néixer el 1970 a Sevnica. Els somnis són grans, perillosos, ho sap ella i ho saps tu: em pregunto si encara deu evocar els dies plàcids en què era una top model innocent i el nom no l’hi havien canviat. Tan poca gent sap que la Melania és eslovena com tan poca gent sap que Eslovènia és un país bastant genial. Hi ha nostàlgia en allò de tot el que podrien haver estat i no són: el centre d’Europa, bategant a mil just al mig del continent, però resulta que han quedat en una coseta dissimulada a qui, segurament, ja li està bé viure del record. De fet, la felicitat deu tractar de trobar l’equilibri quirúrgic entre el conformisme i el desig.
Slavoj Žižek. El filòsof eslovè té un vídeo icònic al Pont dels Morts, a Ljubljana, on assenyala una banda i diu “això són els Balcans” i assenyala a l’altra i diu “això és Europa”. Hi he anat. He mirat a una banda, he mirat a l’altra, i ho he entès. Eslovènia va ser durant l’època iugoslava una frontissa entre els dos blocs, alguns diuen que eren els anys del somni, de la utopia, de la mescla ideal entre llibertat i control, però també és cert que molts joves que la vindiquen no la van viure i la melancolia, aleshores, es redobla: es pot enyorar el que no s’ha viscut? O potser és que la melancolia és precisament això?
Napoleó Bonaparte. A Ljubljana s’alça l’únic monument fora de França dedicat a l’emperador. Això és per agrair-li que no els destruís. Vull dir: es veu que Napoleó els hauria pogut trinxar i va decidir passar de llarg i no emprenyar-los gaire. Per això l’estimen: perquè no va conquerir-los. Trobo que hi ha alguna cosa bonica en això de fer un monument no al salvador, sinó a qui no et va matar i ho hauria pogut fer. Potser l’agraïment hauria de funcionar sempre així: no en diferit, avançant-se als esdeveniments. I estimar també és una mica això: abraçar-te a algú que, en qualsevol moment, et podria fer mal. Nostàlgia absoluta.
Després de dinar, m’enfilo al castell i veig caure la tarda. En un banc, una parella encén un fogonet i es prepara un te. En un altre, dos enamorats es petonegen a base de bé. A la plaça, un casament. Un grup d’amigues es fan fotos amb l’horitzó de fons. Jo penso en les meves amigues: què deuen fer? Pensaran en mi? El cel s’enfosqueix i gairebé se sent la ciutat respirar, com un pulmó cansat. Les llums dels edificis s’encenen. Podria ser Praga, Budapest o qualsevol ciutat una mica trista i una mica feliç. Tornant a casa (ups, l’hotel) sento unes merles piular. A la nit, el Luka em va dir, fugint de la festa, després de sentir enmig de la fosca uns ocells cridant, que la primavera ha arribat massa d’hora, i que els ocells ho saben. Que els ocells ho saben tot, va dir. I jo em vaig preguntar si aquesta manera seva d'entendre el país més com una nostàlgia que com un present, potser també és la nostra.
