Catalunya ha canviat radicalment en les dues últimes dècades. Avui és molt més plural. Hem guanyat en diversitat, en creativitat, en complexitat, en conflictivitat. La cohesió ciutadana és avui més difícil. No hi ajuda gens l’avaria de l’ascensor social, amb la crisi de l’habitatge com a gran generadora de desigualtats. En aquest context, la catalanitat, amb la llengua com a punta de llança, se n’ha ressentit. L'ús social ha reculat. Des del començament del segle XXI, la immigració ha aportat un milió i mig de persones, davant les poc més de 200.000 de creixement natural. És així com hem arribat als 8 milions de catalans. El repte de fer-ne un sol poble, una comunitat diversa però cohesionada, i de tornar a posar-hi el català al cor, fent-lo atractiu a tothom, és tan peremptori com difícil. Som en aquell punt d’equilibri inestable en què un mal pas pot ser irreversible per a l'idioma propi.
La responsabilitat ara la té el govern de Salvador Illa, investit gràcies al suport d’ERC i que, sobre el paper, té entre les seves prioritats la llengua; fins i tot ha creat una conselleria de Política Lingüística. Illa, a més, insisteix en l'acollida de la immigració i el rebuig als discursos d'odi de la ultradreta. També fa èmfasi a esmentar com a referent Josep Tarradellas, de qui destaca el pragmatisme i la capacitat de diàleg. Tarradellas estava legitimat pel passat heroic com a conseller de la Generalitat republicana de Macià i Companys i per haver mantingut la flama del govern a l’exili durant dècades. Ningú dubtava de la seva catalanitat absoluta. Això li va donar marge de maniobra.
El punt de partida d’Illa és diferent. En el record immediat hi ha la seva aquiescència amb l’aplicació del 155 (congelació de l’autogovern) després del referèndum de l’1-O. El PSC que encapçala, en els anys de Procés va perdre el maragallisme i altres ancoratges catalanistes. Es va empetitir i descentrar. En realitat, doncs, la seva posició és més semblant a la del Lluís Companys dels anys republicans que a la del Tarradellas de la Transició. Sobre Companys pesava l’ombra del dubte en relació amb el seu catalanisme, de manera que com a president es va veure empès a forçar gestos i posicionaments -proclamació de l’Estat Català de la República Federal Espanyola el 6 d’octubre del 1934-, amb el tràgic final de la seva mort, afusellat per Franco.
Però Illa no és Companys. Per tarannà i visió (pragmàtic, institucional), és més Tarradellas. I, afortunadament, els temps han canviat. El xoc del Procés ha estat dur, amb presos i exiliats, però no ha arribat a l’extrem dels anys 30. Amb tot, encara hi ha un expresident a l’exili. En tot cas, si Illa vol mantenir el suport d’ERC i vol ampliar la base de votants, a part de treballar per la fi de la repressió haurà de demostrar la seva convicció amb la llengua (i amb el finançament, esclar). Per aconseguir-ho, té un avantatge: precisament el fet de no ser un nacionalista català. Això el fa menys sospitós tant davant de Madrid com davant del conjunt de la plural societat catalana. Amb el Procés, el català, encara que s’intentés evitar, s’ha acabat identificant amb l’independentisme. Per treure-li aquesta etiqueta, res millor que un president no independentista que assumeixi honestament la defensa de l’idioma. En política, sovint passa que els grans assoliments venen per les vies menys previsibles.
El PSC no ha deixat de ser un partit catalanista. No és Cs ni el PP ni Vox. Sempre ha defensat l’escola catalana i la immersió. Fer-lo passar per espanyolista és una distorsió. L’acord d’investidura amb ERC comença així: "Les formacions sotasignades ens reclamem hereves del catalanisme popular, que té com a principis essencials el reconeixement de Catalunya com a nació" i compromet el Govern en quatre eixos, el tercer dels quals és "reforçar els pilars del reconeixement nacional de Catalunya, especialment el model d’escola catalana, el foment de l’ús social del català i l’acció exterior de la Generalitat". Veurem amb quina èmfasi s’hi esmerça l’Illa-Tarradellas.
