Catalanitat dolguda: Rafael Patxot i Agustí Calvet, ‘Gaziel’

Aquest any 2014, any de la coincidència en l’efemèride dels cinquanta anys de la mort tant de Gaziel com de Rafael Patxot, és una gran oportunitat per entretenir-se en alguns aspectes de la trajectòria vital i ideològica d’aquests dos guixolencs.

Gaziel era quinze anys més jove que Patxot. La relativa proximitat d’edat els va permetre compartir algunes vivències i circumstàncies especialment dramàtiques per al país i per a molts catalans.

Aquestes circumstàncies, resumint-les, giren al voltant de la situació política durant la Segona República Espanyola, l’esclat i desenvolupament de la guerra, i de les conseqüències sentides i patides com a resultat del conflicte bèl·lic. I tot i que el diagnòstic sobre la situació social i cultural d’Espanya i de Catalunya, després de la guerra del 1936, era compartit, en bona mesura, per ambdós guixolencs, aquelles circumstàncies van tenir una resposta diferent en un cas i en l’altre.

Quant al diagnòstic, Gaziel denunciava: “Quan una pàtria jau prostituïda, és molt diferent que sigui la mare pròpia o la mare d’altri. A Madrid l’immens enviliment del país no em fa ni fred ni calor. És cosa per mi prevista, i fins un cert punt pintoresca. A Barcelona, en canvi, la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui és cosa que m’esclafa” (Gaziel, Meditacions en el desert, La Magrana, 2010. Barcelona. P. 81).

I Patxot declarava: “La Catalunya actual no és pas solament un poble ocupat i explotat, sinó un poble ara pervertit perquè s’ha deixat pervertir, i això és molt pitjor que la tirania contra la qual fàcilment podria reaccionar el nostre temperament català” (Maluquer, Joaquim. Rafael Patxot i Jubert, mecenes i científic. Pòrtic, 1994. Barcelona. P.96).

Gaziel i Patxot van acabar molt dolguts per alguns fets de la societat catalana d’aquells anys, especialment els immediats al final de la guerra. Ara, tal com hem dit, la reacció de cadascun d’ells va ser ben diversa: Gaziel va decidir tornar al país, fos quina fos la situació a què hagués de fer front. El conflictiu contacte de Gaziel amb el catalanisme noucentista i el republicà, l’exili inesperat i un procés sumaríssim instruït des del règim franquista a què va haver de fer front en tornar de l’exili haurien estat una oportunitat raonable (que no vol dir, necessàriament, justificable) perquè Gaziel hagués optat per solucions com les que, abans d’ell i per raons diverses, havien optat altres catalans com el mateix Eugeni d’Ors o Josep Pijoan: el desarrelament. Però Gaziel va decidir tornar (tot i que tornar a Catalunya li va costar una vintena d’anys de residència a Madrid).

Patxot, en canvi, va pronunciar un non possumus!, un non serviam! radicals i inamovibles: no tornaria a Catalunya (cal suposar que fins que les condicions polítiques, socials i culturals no haguessin canviat). L’altura on va col·locar el llistó de les seves condicions i el tarannà d’home tan eixut, de conviccions granítiques, no li van permetre el retorn.

Per això, el 1962, Gaziel, escrivia a Patxot una carta (que devia ser la continuació de la darrera conversa mantinguda a Ginebra, pels dos guixolencs, una vuitena d’anys enrere, amb motiu de la visita que Gaziel va realitzar, per aquelles dates, a Suïssa i que va narrar a Seny, treball i llibertat ) en què, amb tot el respecte però amb ferma contundència i, ensems, proferint una petició ben clara, Gaziel retreia a Patxot la resolució personal irreductible d’aquest darrer de no tornar més a Catalunya. Li diu: “Sobretot us voldria fer veure una cosa, estimat i enyorat amic: la nostra mare ha estat el que vulgueu, però només en tenim una, ella. Si els pocs que mai no l’hem traïda ni la trairem, també la deixem caiguda i envilida a la vora del camí, com podrà mai aixecar-se? Quina grandesa de caràcter no demostraríeu, perdonant-li els torts que us ha fet, i allargant-li els vostres braços amorosos, com en altres temps, per ajudar-la a alçar-se del fang on encara jau i a reviure...! Perdoneu-me, Patxot; és que sempre us he estimat de veres, bé ho sabeu, i no em sé avenir -no m’hi avindré mai- que un català com vós, tan ferm, tan enorme, visqui allunyat de la terra que segueix estimant, n’estic segur, com només se’n pot estimar una de sola” (Gaziel. OCC. Selecta, 1970. Epistolari. P. 1755-1756).

No és difícil d’adonar-se de l’abrandada catalanitat de Gaziel (per altra banda tan blasmat personalment i ideològicament, i amb una catalanitat posada, sovint, en qüestió), així com de la catalanitat ferida i dolguda del mecenes i científic guixolenc. Ambdós catalans morien dos anys més tard d’aquesta darrera carta. Gaziel va remoure cel i terra per ocupar el lloc en la consciència nacional catalana i en el panorama de la llengua. Patxot, ja molt afectat per les xacres inevitables de la vellesa, va haver de deixar que es consumés la seva opció, lluny de Catalunya.