El Catalangate està tenint, si més no, un cost reputacional per a l'estat espanyol. No és que no hagin intentat negar-lo des del primer moment, i no és que la premsa madrilenya i/o madrilenyista no hagi intentat minimitzar-lo o convertir-lo en una riota. No és que els mateixos independentistes no hagin estat dividits en aquesta qüestió, com en totes, i no és que no sabessin –com explica Esther Vera al seu article– que eren espiats de fa molt de temps.
Totes aquestes coses, que eren previsibles, han passat. Tanmateix, el CNI ha admès que va espiar independentistes, i el simple fet que ho reconegui dona idea que l'afer ha causat preocupació dins les clavegueres de l'Estat. Abans, el govern d'Espanya ja s'havia vist prou pressionat per sentir la necessitat d'enviar el numeríssim dos de la Moncloa, Félix Bolaños, a donar alguna cosa semblant a la cara mentre el seu cap, Pedro Sánchez, mirava d'atansar-se a Zelenski o a Macron, per tenir fotos, o piulades, més afavoridors. Per altra banda, la revista The New Yorker no tan sols no ha afluixat el seu interès pel tema sinó que hi ha seguit incidint, amb més material del reporter Ronan Farrow i fins i tot amb un podcast prou contundent a càrrec de l'editor de la revista, David Remnick. Que una altra publicació americana de referència global com és The Washington Post s'hagi afegit a les crítiques al govern d'Espanya pel Catalangate també és un fet rellevant. I cal insistir en el fet que, no fa gaire, el setmanari britànic The Economist va rebaixar la qualificació d'Espanya en el seu índex de democràcies (fent-la passar de la categoria de democràcia plena a la de democràcia defectuosa), precisament per les actuacions dels poders de l'Estat contra els independentistes catalans.
El CNI matisa que va espiar poques persones, de manera individual i sota mandat judicial. Bé, les dues primeres coses s'haurien de confirmar o desmentir: pel que fa al mandat judicial, malauradament a l'estat espanyol ha demostrat no tenir credibilitat, si més no quan es tracta de l'independentisme (que no es considera una ideologia legítima, sinó una amenaça contra la seguretat nacional). Mentrestant, la ja esmentada premsa madrilenya i madrilenyista, amb molts dels seus opinadors i lectors, s'han lliurat a desqualificar The New Yorker i, per extensió, la premsa estrangera a l'engròs, com una colla de pocavergonyes venuts a l'or independentista. Reaccions de vergonya aliena que indiquen que el Catalangate, si més no, els cou.
No n'hi ha prou, tanmateix. Ni amb la coïssor contra la premsa del món lliure ni amb els balbucejos de Bolaños insistint que Espanya és una democràcia avançada (les democràcies avançades es reconeixen, entre altres coses, perquè no tenen necessitat de repetir a cada punt que ho són), ni amb el succint reconeixement de l'espionatge per part del CNI. Cal, com ha reconegut la ministra Ione Belarra, que s'assumeixin responsabilitats polítiques. És a dir, que Pedro Sánchez doni explicacions al Congrés. I que rodin caps, al CNI i on convingui.
