L’espionatge als quatre darrers presidents de la Generalitat i a una seixantena de dirigents i activistes independentistes té implicacions polítiques clares. Tenint en compte que l’empresa israeliana NSO Group, que fa el programari Pegasus utilitzat, només el ven a estats, el principi del cui prodest (a qui aprofita el delicte) assenyala clarament l’estat espanyol com a màxim sospitós.
Des del punt de vista tècnic, el programari Pegasus explotava inicialment una vulnerabilitat de WhatsApp que permetia d’apoderar-se de telèfons Android. Posteriorment va utilitzar altres vulnerabilitats per controlar telèfons iPhone. El 2019 WhatsApp va arreglar la vulnerabilitat i va notificar que almenys 1.400 usuaris havien estat infectats, entre els quals diversos membres de la classe política i de la societat civil catalanes. El Citizen Lab de la Universitat de Toronto va ajudar WhatsApp a informar les víctimes i explicar-los les mesures per evitar atacs futurs. El 2020 el diari The Guardian va informar públicament d’aquests atacs i el Citizen Lab va aprofundir en les seves recerques fins a descobrir 65 individus a Espanya atacats amb Pegasus o amb un altre programari semblant anomenat Candiru.
De fet, aquests programaris per agafar el control de telèfons mòbils són un dels molts productes i serveis de la indústria global de cibervigilància. Els serveis d’aquesta indústria es poden contractar per vigilar persones a fi d’espiar-les, i també manipular i comprometre llurs dispositius i comptes personals a internet (xarxes socials, correu electrònic, etc.). Certament, els cibermercenaris d’aquest sector solen dir que ells només vigilen terroristes i criminals. Malauradament, diversos estudis i casos com el Catalangate demostren que la vigilància és sovint indiscriminada i inclou periodistes, dissidents i opositors de règims autoritaris o fins i tot d’estats formalment democràtics com Espanya.
L’arquitectura de vigilància en l’àmbit d’un estat inclou diverses menes d’empreses. En primer lloc, hi ha els proveïdors d’internet i els operadors de telecomunicació, que poden ser requerits per fer accessibles les seves xarxes a les agències governamentals. En segon lloc, els fabricants d’equips de telecomunicació desenvolupen els encaminadors i els commutadors sobre els quals funcionen les xarxes. Aquests equips tenen capacitats d’intercepció, que es poden fer servir de manera legal (amb mandat judicial) o bé no tan legal. Alguns d’aquests fabricants també produeixen equips especialment dissenyats per a cibervigilància. Això explica la desconfiança de molts governs occidentals envers els equips de telecomunicació subministrats per algunes empreses xineses. En tercer lloc, hi ha les empreses de cibervigilància, que venen tecnologies per a agències policials i d’intel·ligència. Aquestes tecnologies tenen capacitat per fer espionatge indiscriminat i a gran escala, com il·lustra el cas de Pegasus.
Les projeccions indiquen que el mercat de tecnologies de cibervigilància arribarà a 130.000 milions de dòlars aquest 2022, amb un creixement del 14% respecte de l’any passat. La intel·ligència artificial cada cop té un paper més determinant per sofisticar la vigilància. Pensem per exemple en l’anàlisi automàtica del contingut dels missatges o de les imatges interceptats. Els principals països exportadors de tecnologies de cibervigilància són, per aquest ordre, els EUA, el Regne Unit, Rússia, França, Alemanya, Israel, el Canadà, Itàlia, Suècia, Espanya, Corea del Sud i Turquia. En resum, aquest és un mercat gros en el qual els estats democràtics occidentals tenen un paper protagonista.
Tornant a Catalunya, sorprèn una mica la magnitud de l’escàndol que hi ha hagut aquests dies, per diverses raons. D’una banda, com he dit, l’espionatge amb Pegasus a polítics catalans era conegut des de 2020 -recordem el cas de Roger Torrent- i havia estat denunciat com a mínim per Clara Ponsatí al Parlament Europeu. De fet, la mateixa portaveu del govern espanyol ha dit recentment, no se sap si a tall de disculpa, que aquesta notícia de Pegasus no és nova, i té raó. D’altra banda, per poc que es conegui el funcionament de l’estat espanyol, és esperable que destini una part important dels recursos dels seus serveis secrets (que també són nostres, perquè els paguem!) a espiar l’independentisme català: el percep com una amenaça per a la seva integritat.
Potser el veritable escàndol és la poca capacitat de reacció dels nostres dirigents, primer per protegir-se d’un espionatge que malgrat ser il·legítim no podia ser del tot inesperat, i després per fer-hi front políticament. Costa molt d’entendre que l’independentisme català continuï donant suport parlamentari al govern espanyol que l’espia.
