El president Illa ha protagonitzat aquesta setmana el seu primer debat parlamentari, i ho ha fet a partir d’una premissa inexcusable: la realitat aritmètica d’un govern en determina la flexibilitat programàtica. El PSC va obtenir 42 escons i necessita socis per aprovar qualsevol llei, començament pels pressupostos. Com més necessitat dels socis, més flexibilitat, i ara Illa, igual com Sánchez a Madrid, ha de fer contínues demostracions d’elasticitat parlamentària. De moment, de rebutjar l’amnistia i un finançament singular per a Catalunya ha passat a defensar-les.
Però el més interessant del debat és que, fent gala de la seva fama de corredor de fons meticulós, Illa va argumentar amb calma però contundència, no va defugir els cara a cara amb l’extrema dreta i fins i tot, en aquesta primera aparició, va anar al moll de l’os identitari quan va enfrontar-se a la gran pregunta que tots els presidents de la Generalitat han de contestar alguna vegada, a falta de passaport que resolgui el ser o no ser: qui és català? Per a Illa, “és català tothom que vingui a millorar Catalunya”.
L’afirmació necessita ser afinada. Ningú al món emigra a cap país per millorar-lo sinó per millorar la seva situació personal i familiar, i és natural que sigui així. Cal entendre, doncs, que el president vol dir que tothom que ha arribat aquí, treballa honestament, i amb la seva feina contribueix al progrés del país, és català. Que aquest és el tipus de ciutadans que el país abraça. Com a punt de partida és raonable, però el punt d’arribada demana més: que al cap dels anys, i al seu torn, aquesta persona hagi abraçat també el país. I en què consisteix abraçar-lo? Que cadascú hi digui la seva.
