El català a la universitat

Aquests dies, a partir d'unes declaracions de la consellera d’Universitats, Gemma Geis, s'ha tornat a posar sobre la taula la preocupació sobre l'ús del català a les aules universitàries. En concret, s'ha fet referència al canvi de llengua que es produeix en alguns casos un cop iniciat el curs. És una qüestió que ve de lluny: al pla docent consta una llengua i s’acaba impartint el curs en una de diferent. Els factors són múltiples però n’hi ha un que s’ha destacat en la conversa pública: els estudiants de fora l’àmbit lingüístic del català que demanen un canvi de llengua.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no

Inscriu-t’hi

Personalment, en la pràctica docent, m’he trobat a vegades en aquesta situació. Mai he canviat la llengua i no tinc la percepció que hagi estat una situació traumàtica per a ningú ni, encara menys, conflictiva. Sempre és bo seguir les bones pràctiques dels que ens han precedit en la professió. Des del principi vaig adoptar la pràctica del mestre Arcadi Oliveres. Intento explicar a l’aula, en un altre idioma si cal, la importància que té per a nosaltres l’ús quotidià d’una llengua minoritzada, sense estat. I com ha costat que el català estigués present a les institucions d'educació superior. Ofereixo tutories a l’estudiant o estudiants en qüestió, tornant a repetir la classe si cal, però amb la condició que assisteixin a les classes de tot el grup. Al cap de poc, són ells els que et diuen que ja poden seguir bé les sessions en català. I fins i tot alguns agraeixen aquesta invitació a exposar-se a una nova llengua. És una estratègia que m’ha funcionat i que recomano al professorat que comença.

Ara bé, i al marge que em sembla bé que les universitats siguin rigoroses amb allò que ofereixen (si una classe està publicitada en una llengua, s’hauria de mantenir), la salut del català a la universitat no es pot limitar a observar i/o vigilar comportaments individuals. Si el català avui malgrat tot és una llengua viva, de prestigi i institucional –després de la llarga nit franquista i en un context de globalització– és perquè s’ha fet estimar per sectors molt diversos de la societat catalana. Perquè ha estat una tria i no una imposició. Però també, i això és molt important, perquè s’han desenvolupat polítiques públiques ambicioses (des del model d'immersió lingüística a l’escola, passant per TV3 o la generalització de cursos gratuïts a través del Consorci).

L’ús de la llengua no es pot desvincular del model d’universitat que es construeix. I precisament una mirada d’alta volada és la que hauríem d’intentar mantenir en la conversa pública. Des del meu punt de vista el model actual fragilitza l’ús del català i debilita la riquesa lingüística (a part d’altres qüestions que si volen tractem un altre dia). M’explico amb alguns exemples. Un primer, en relació amb la contractació. El concurs d’accés de professorat a través del programa Serra Húnter –promocionat (gairebé exigit) pel departament–, a diferència de la fórmula tradicional, no demana com a requisit previ el coneixement de la llengua catalana. És possible l’arribada de professors a les universitats catalanes que no sàpiguen un borrall de català. Un segon, en relació a l’acreditació. Per poder concursar per formar part del cos docent estable cal abans passar per una acreditació a càrrec de l’Agència Catalana de Qualitat (AQU). Recentment el catedràtic Quim Brugué ha exposat en una article a la revista Pensem el doble biaix que provoca el sistema d’avaluació català: gairebé només es tenen en compte els mèrits de recerca (ni docència, ni gestió, ni transferència o impacte en el territori de l’activitat universitària) i, a més, allò que es valora en recerca és la publicació d’articles a journals anglosaxons (ni projectes d’incidència, ni llibres, ni articles o capítols a altre tipus de publicacions, ni producció en llengües minoritzades). L’homogeneïtzació dels perfils acadèmics, tots tallats pel mateix patró, i sobre el perfil tipus d’algunes disciplines, no només empobreix la ciència catalana sinó que també l’afecta lingüísticament.

I a tot això cal afegir-hi la no existència i/o desaparició d’ajuts i incentius per fer vida acadèmica en català i amb impacte en l’entorn. La publicació de material docent en català és insostenible per a les editorials si no compten amb cert ajut econòmic. El foment de l’elaboració de tesis doctorals en català ha deixat de ser un objectiu per a les nostres autoritats públiques. La no existència d’una línia de projectes competitius arrelats al territori retalla potencialitats d’interacció. En definitiva, la relació de la universitat amb el país, també l’ús de la nostra llengua, queden relegats al pur voluntarisme. 

Cal repensar el nostre model universitari. També si ens preocupa la salut del català.