El català a Saigon-Barcelona
“Quina merda! Però quina merda!” Ho cridava en mode metralladora, enmig de la nit d’una sala de cine de Saigon. Devia ser el darrer any de la dècada dels quaranta del segle passat, m’explica el seu nebot. Fora de la ficció, la realitat: la Guerra d’Indoxina. I, dins de la ficció, la sobredosi de realitat. Ell era un català que havia viscut tots els gèneres: la Guerra Civil, l’exili, la Segona Guerra Mundial, primer a la Resistència i després salvant soldats aliats. I ara era un tros empeltat de l’exèrcit francès. Objectiu: tenir la nacionalitat. Però, esclar, allò, a la literal i metafòrica Cotxinxina, no s’ho esperava.
Mentre ell reincidia en la foscor com a crític oral sobre els excrements fílmics, corre pel passadís un home nerviós. Se li planta davant. I li crida clar i català: “Escolti, aquesta pel·li no és cap merda, a tots aquests xinos els hi agrada. I si a vostè no, foti el camp”. Era el propietari del cine. Un altre català exiliat, que li disparava en català. Anem cap aquí, setanta-cinc anys després. Serà més fàcil sentir català a Saigon que a Barcelona. Ja ho és.
Aquesta setmana, en un hotel de quatre estrelles de Barcelona, vam quedar per despatxar futurs amb l’Antoni Gelonch, el president de la Fundació Horitzons 2050. Se’ns va acostar la noia i, disparant en anglès directe, ens va demanar què volíem. Vam contestar en català (cafè, tallat). Res. En anglès, ens va dir que ni entenia ni parlava castellà ni català. Doncs no. No. No vol dir no, oi? Va marxar. I va venir un noi, una mena d’encarregat, supervisor, o potser un business esmorzar’s time, o tal vegada un product manager cafeïna day. I ens va entendre, ens va sentir. Aquesta estupefacció, aquest mal servei, mala educació, descomposició és el dia a dia incessant, engreixant, normal, mortuori a la capital dimitida de Catalunya.
La Barcelona de 2024 és filla de la derrota de 1936-1939. Així és. Si aquell català cridava “Quina merda!” a Saigon era perquè abans havia salvat centenars de vides. De soldats americans, anglesos, polonesos, de jueus... Salvava vides (com tants catalans!) perquè creia que les democràcies europees després salvarien la nostra. La de Catalunya. Ell va salvar vides i ara els exèrcits d’europeus desembarquen no a Normandia, a Barcelona, per conquerir-nos. El primer botí: la llengua. El primer que els hi regalem, públicament i privadament. El que no farien, ni es fa, al seu país ho fan i es pot fer aquí. Ningú sap res. I la culpa és nostra: la cara de la noia de l’hotel és que els marcians som nosaltres. Els extraterrestres maleducats. Som uns clients que no coneixen els costums, la cultura, els hàbitats locals... que ara ja passen a ser els seus per decret llengua. Som els bons i ens diuen que som els dolents. Som els aliats i ens diuen nazis. Ens ocupen i ens diuen que som els ocupadors. És el que té perdre i voler perdre.
Si haguéssim guanyat, si volguéssim guanyar, ara el món s’ompliria de pel·lícules, sèries, coques de recapte (i no pizzes), borratxeres d’escudella (i no ramen) i explicaríem les històries dels que ho van donar tot per guanyar, no ja la guerra, sinó el futur. Salvar vides per salvar la teua. Salvar Europa, el món, per salvar el teu país. I ara fem pel·lis només d’autobusos, del 47, el 34, el 56... Esclar, aconseguir un autobús i perdre la llengua. Això ens passa, però, esclar, a d’altres no els passa, o “Por catalán no me viene nada”. I queden quatre dies perquè acabi sent català tothom que viu, treballa, inhala, defeca, dispara a Catalunya i, sobretot, no parla, ni entén, ni ho vol, el català. Passava fa 70, 50, 30... anys. Passa ara i passarà demà. Som els exiliats a la sala de cine de Saigon-Barcelona. És el present. El futur: cridar, cridar-nos. Salvar-nos cridant.