El català i la recerca, una realitat incòmoda

Després de temps d’amagar el cap sota l’ala respecte als usos socials del català, la decisió política de transparència adoptada pel govern de la Generalitat de Catalunya ha evidenciat una veritat incòmoda: l’ús del català en determinats àmbits d’expressió i comunicació està en regressió. En els patis de les escoles, en els centres comercials i les empreses, en els espais d’oci dels joves... I també en el món universitari i en l’univers de la recerca. Cada àmbit demana iniciatives específiques per invertir la reculada. El Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya (2022), impulsat pel departament de Recerca i Universitats de la Generalitat, és la resposta de l’executiu per garantir més presència social del català en aquests àmbits de coneixement clau per al desenvolupament del país. Tot i que uns quants pensem que, pel que fa a la recerca, el pla és poc ambiciós i massa genèric.

Davant d’aquesta realitat que neguiteja, el passat 31 de març el consell permanent de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va organitzar una reunió amb els rectors de les universitats presents en els territoris de parla catalana agrupats en la Xarxa Vives. També hi va assistir el conseller Joaquim Nadal. El punt de partida era una pregunta per incitar a la reflexió: la llengua catalana pot servir per expressar la ciència en tots els nivells d’especialització?

La qüestió és rellevant i té la seva història. L’any 1976 Adolfo Suárez, aleshores recentment nomenat president del govern espanyol, va concedir una entrevista a la revista Paris Match. En una de les preguntes se li demanava sobre si el català i el basc serien usats a les escoles en el batxillerat –encara no feia un any que el dictador havia mort–. Suárez va respondre que la pregunta era una ximpleria: «Trobi primer un professor que pugui ensenyar química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...», va afirmar. Les declaracions van aixecar polseguera i una resposta contundent de l’Assemblea de Catalunya, Òmnium i també de l’Institut d’Estudis Catalans. Fins i tot, un grup de científics i professors universitaris va enviar una carta de protesta al director de Paris Match, signada a Barcelona el primer de setembre del 1976.

Precisament tres anys abans, el 1973, a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), celebrada a Prada de Conflent, es va presentar el Manifest de Prada que tres-centes persones van debatre i aprovar a la sala d’actes de l'UCE. El document, elaborat l’estiu d’aquell any per Ramon Folch i Oriol Casassas, proclamava el dret a utilitzar el català en l’àmbit científic i la importància de fer servir la nostra llengua en contextos d’alta especialització per dotar-la de corpus discursiu i, per tant, prestigiar-la. Es va acordar adreçar el document a l’IEC, aleshores presidit per Josep Alsina.

El Manifest de Prada està a punt de complir mig segle. L’efemèride és una oportunitat per reprendre el debat i els objectius que van plantejar fa cinc dècades figures molt rellevants de la nostra ciència i cultura. Les reflexions i les propostes fetes fa cinquanta anys són avui plenament vigents, tot i que pot sorprendre. Certament, el sistema científic català ha fet un gran salt qualitatiu. Tenim centres de recerca d’excel·lència i molts científics reconeguts internacionalment. Tanmateix, més enllà dels grans canvis en les maneres de fer i transmetre la ciència que han suposat internet i la digitalització, la ciència s’ha fet homogènia pel que fa a la llengua de transmissió, els formats i la comunicació dels resultats. S’utilitza l’anglès sense oposició a la vista. I erròniament, al meu parer, se l’anomena llengua franca: no existeix un anglès internacional comprensible i utilitzat per tothom. Si l’anglès fos realment una llengua franca, no crearia desigualtats ni pervertiria la diversitat lingüística.

La minsa presència del català en la recerca s’explica, en part, pels signes dels temps, però també per creences i postveritats que ens confonen i ens allunyen d’una mirada crítica i objectivable, i que de retruc menystenen la nostra llengua i la nostra cultura. Hi ha científics que afirmen: «No es pot fer ciència en català, com a molt se’n pot fer divulgació». Per tant, implícitament posen en dubte la capacitat del català per fer ciència, quan en realitat totes les llengües, encara que siguin molt diferents, tenen capacitats infinites per expressar qualsevol concepte. Sempre, és clar, que desenvolupin els recursos per poder parlar de qualsevol cosa i en tots els registres. I això només s’aconsegueix a través de l’ús.

Una part de la comunitat científica catalana –inclosos els gestors de la ciència–, especialment els que treballen en les ciències bàsiques i experimentals, semblen sentir-se incòmodes quan els demanen més implicació per fer servir el català, amb sentit comú i sempre segons el context comunicatiu, en les seves accions i rituals. Diuen que utilitzen l’anglès en nom de l’eficiència i la projecció internacional. Potser senten que perjudica el currículum i la carrera científica. O que seran titllats de localistes. Segurament calen mesures concretes i compromís polític per donar més suport, per exemple, a les tesis presentades en català i reconèixer formalment l’esforç d’aquells que, malgrat un entorn a la contra, no volen bandejar la ciència de l’espai comunicatiu català.

Des de l’Institut d’Estudis Catalans estem decidits a impulsar, en col·laboració amb les universitats, els centres de recerca i els organismes d’avaluació, el debat sobre quin paper volem que tingui el català en la recerca. Acordar en quina divisió volem jugar. Decidir si volem que sigui una llengua completa. Volem debatre amb mesura i tocant de peus a terra i sense defugir les seqüeles que determinades decisions tenen sobre la llengua pròpia. Amb una mirada crítica que escombri les creences falses. Amb iniciatives com fer servir les tecnologies de traducció automàtica i la intel·ligència artificial per recuperar i actualitzar les propostes visionàries del Manifest de Prada. Que una veritat incòmoda, a través del diàleg, esdevingui un pla d’acció còmode per a tothom i que contribueixi a prestigiar i donar vida i més ús social a la nostra llengua.