El català a la plaça Catalunya

A la plaça Catalunya s'hi parla de tot, però sobretot castellà. En algunes assemblees , quan algú arrenca en català i s'aixeca una mà per dir que no l'entén, li posen un traductor al costat. I es fa el mateix si parla anglès. Malgrat tot, en comentaris de la nostra web i d'algun articulista hi veig rebuig cap al moviment d'acampats per massa espanyol.

La plaça Catalunya és un bany de realitat sense crosses institucionals ni subvencions. És fàcil ridiculitzar-la des de la distància intel·ligent. Té la ineptitud del nen que intenta caminar, però també el seu futur. I si el català en vol tenir, s'hi ha de fer un lloc. Des de la humil fermesa, sabent cedir metres per guanyar quilòmetres. Fent-se sinònim d'acolliment i diàleg, defugint la intolerància i l'elitisme. No el podem exigir als acampats però hem d'exigir, amb un somriure, el dret a mantenir-lo esforçant-nos perquè ningú se senti exclòs.

La plaça Catalunya és el que som: agradi o no. El pitjor enemic del català són les connotacions que va adquirint: llengua de rics, de pijos , d'intel·lectuals. No serà la llengua d'un poble si no connecta amb el seu passat de revolta; si no refà a la gran ciutat l'inter- classisme que manté en part del territori. Som un país amb una històrica set de democràcia. I seria patètic que el català girés l'esquena als acampats perquè la democràcia real que reclamen té al darrere un ja .