Estat Català, el partit dels morts

Darrere la causa 000175 de Procedimientos Judiciales Militares (Sumarísimos) hi ha Antoni Sedó Ana. 49 anys. De Badalona. Del Comitè de Salut Pública. Pim, pam, pum al Camp de la Bota el 2 de març de 1939. El seu germà Alfons també va ser afusellat. L’Informe del Comandante de Puesto de Badalona D. Antonio Martín Villegas al Ilmo. Señor Fiscal Instructor de la Causa General y su provincia de 1941 no és més que una recol·locació de morts, jutjats, delatats, perseguits.... Bosses humanes dins d’un congelador. Persones com els Sedó morien a Barcelona, però també a Mauthausen.

A Pere Baró Gili els nazis li van treure tota la sang del cos. El buiden de vida al camp d’extermini. Al costat té els seus companys, que també es van xuclant, desinflant, expirant: Joaquim Casamitjana, Jesús Dalmau, Roser Fluvià, Mònica Genés... Uns 57 van morir dels 233 que van ser-hi internats. Abans de Barcelona i Mauthausen n’havien mort desenes a la Guerra. Abans a la República. Abans a la Dictadura de Primo de Rivera. I ara estesos per aquella Segona Guerra Mundial on, esperançats, lluitaven amb els aliats per alliberar el seu país ocupat per un franquisme que no perdonarà cap dia ni cap nom sense sang. Tots aquests morts (i empresonats, exiliats, depurats...) tenen en comú una cosa: lluiten per un Estat. Són militants d’Estat Català. El primer partit polític independentista català nascut el 8 de juliol de 1922. Repetim: Estat Català. El nom fa la cosa. I la cosa és aquesta. No és una altra. Des de sempre i per sempre. Perquè vam començar a ser estat el 1162. La Corona catalanoaragonesa. Confederació d’estats. Als creadors els destrueixen i els neguen la vida. Com sempre aquest és el problema: l’Estat. Per això els morts.

Josep Maria Murià Romaní mor a l’exili mexicà. El seu fill Josep Maria Murià Rouret, nascut a l’exili, escriu al pròleg de Diccionari biogràfic d’Estat Català sobre el seu pare: “Va ser a França quan, després de passar-ho molt magre, va anar a demanar feina a un català que tractava amb teixits. L’home se n’havia anat de Catalunya l’any 1936, fugint del que tots sabem. En veure que el meu pare era refugiat, li va engegar que no volia saber res de polítics, però tot seguit no va resistir la curiositat de saber de quin partit era. En sentir que era separatista d’Estat Català, se’l va mirar i li va dir: “Sou d’aquells que rebeu de tots cantons, oi? Doncs ja us podeu quedar”. Hòsties al quadrat, al cub.

Hòsties fins a l’infinit i més enllà. “Cal recordar que els militants d’Estat Català van gaudir del privilegi de ser els més odiats i perseguits no només pel franquisme, sinó fins i tot pels demòcrates republicans i els espanyols”, com ara aquells amb qui els catalans van compartir l’exili mexicà i, suposo, que també el d’altres indrets. I això demostra que l’anticatalanisme no és exclusiu de les dretes espanyoles. “Així ho sostenia Joan Fuster quan insistia que el nacionalisme espanyol no és una construcció de la dreta, sinó una construcció espanyola”, reafirma Murià. Tots els catalans són d’Estat Català sense saber-ho. Aquest és el problema.

Estat Català no és només el partit del rock star Francesc Macià i la seva banda de rock and roll d’alliberament nacional a l’europea, genuïna i natural manera: és el partit dels morts. Morts contra totes les dictadures: toves, fortes, espesses, ferotges, diabòliques... Morts contra tots els feixismes: vermells, blaus, blancs, negres, grocs... Homes, dones, joves, grans, de totes les classes socials, de tots els indrets del país. El futur dona la raó a Estat Català. Només per una raó, per una veritat, per una realitat: l’independentisme no neix avui. Com Catalunya, tampoc. Perquè els morts hi han estat sempre. Els morts, vet aquí el problema. Els morts que no es volen veure. Pregunteu-vos per què. I preguntem-nos per què tot continua igual per voler tornar al nostre Estat original. Per tornar al bressol de la vida i fugir del clot de la mort.