L’alfil assassina amb dolça transversalitat. Et mata com quan es mou la dalla per segar. Sembla que tot és a càmera lenta, però va cagant llets. És un zas! Ja està. Una de les millors jugades d’escacs de la història es pot veure gravada i repetida a la Constitució espanyola: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Escac i mat només amb un moviment d’alfil tort.
Així es guanya i així es perd. El castellà és llei; el català, no. El castellà és obligatori, el català és optatiu. El català és el suplement. El plat que s’ha de pagar a banda. No cal. Sí, que ja sabem que el català i el castellà són cooficials a Catalunya. Sí, que ja sabem que l’Estatut i el tururut violes i sa tia reconsagrada: “Totes les persones tenen el dret d'utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure”. Evidentment, la llei és legal a Espanya i Catalunya pel que fa al castellà i no al català. Vull dir que amb el castellà s’acata, amb el català, no. Us imagineu que en el dia a dia es fes complir la llei a Catalunya?
Podríem declarar l’estat d’excepció. Tot el dia s’estaria perseguint gent. Al carrer, a les botigues, a les escoles, a l’administració, a la troposfera i a la mesosfera. No es compleix el català adequat a la llei. A Espanya això no passa. No s’empaita ningú. Ni a França, ni al Congo, ni a Costa Rica. No es persegueix a ningú: tothom compleix la llei de manera natural. Com és obligatori el carnet de conduir. Com els impostos: són desagradables, toquen els caratxos, però són necessaris i... ineludibles, inexcusables, imprescindibles. El català, no. Perquè tot el que és important és així: obligatori. Per això, per decret llei, o decret de sang, neuronal, el fan essencial, primordial, vital. La vida no és una festa: és matança del porc perquè mengin els altres.
El castellà, com l’anglès, o el rus, són fruit de la sang, de la llei, feta realitat. Per això no han de ser simpàtics, agradables, fàcils. No. Són llengües que s’han de saber si vols viure i ser legal, demòcrata o marsupial. Ningú et pregunta. Les aprens per connexió directa. Les respires a l’aire. No són lliures, espontànies, opcionals. Les llengües manen. El català no és una llengua per a nens de P3. I per a unicorns de colors. És una llengua per parlar amb els vius i amb els morts. És una llengua per jugar a escacs. Stop llengües simpàtiques. Stop indigència mental. Stop complexos d’inferioritat. Nosaltres som jugadors d’escacs.
Bobby Fischer, un dels mestres d’escacs més universals, reflexiona sobre el català. No és només que el joc, com la llengua, necessiti una concentració total. De cos i ànima. És que el “punt d’inflexió de la meua carrera va ser quan em vaig adonar que les negres havien de jugar no només per la igualtat, sinó per guanyar”. La llengua, com els escacs, necessita disciplina, necessita obligatorietat. Aquesta és la llei natural d’un joc on des del rei fins al darrer peó són necessaris per això: per guanyar. Perquè davant tens les blanques. I les negres. Davant sempre tens algú. I tu, tu estàs sol, amb la teva llengua. Amb tu mateix. I la teva obligació és guanyar, guanyar, guanyar... Escat i mat.
