El català no es cancel·la
En poc temps, les dretes espanyoles han engegat una nova ofensiva contra el català i els tribunals han tirat més paletades de sorra sobre la normalització lingüística. No està la cosa per tirar coets, ja que no es tracta de fets episòdics o extravagants. I les noves hegemonies polítiques auguren temps difícils. No en va, els pactes PP-Vox després de les eleccions autonòmiques al País Valencià i a les Illes Balears tenen com un dels objectius primordials acabar amb la immersió lingüística —en diuen promoure "la lliure elecció de llengua"—, negar la unitat del català —l’acord valencià especifica que s’eliminaran les subvencions i entitats pancatalanistes— i eliminar el requisit del català per als funcionaris, en especial els metges, si bé aquest ja s’eximia a les Illes en cas de manca de personal. Vox ha parlat obertament de tancar la ràdio i la televisió públiques (IB3 i À Punt) i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tot i que això exigeix reformar l’Estatut per 3/5 parts de les Corts. L’estultícia d’un regidor de Cultura de Vox —encara que això és un oxímoron— ha decidit suprimir les subscripcions a diverses revistes editades en català.
Però això no vol dir que hàgim de tirar el barret al foc. No hi ajuden les interpretacions catastrofistes. El català no es cancel·la. Sense anar més lluny, la política d’anorreament del català va ser el motiu principal de la contestació massiva que va foragitar José Ramón Bauzá del Govern Balear. La “lliure elecció de llengua” a la primera etapa educativa ja la va aplicar precisament l’executiu de Bauzá i el 77% de les famílies van optar pel català. 50.000 persones van sortir al carrer a favor del català el 2021 i més de 100.000 el 2013 contra el decret del trilingüisme i la política educativa del PP. Al País Valencià les coses tampoc seran fàcils: PP i Vox hauran de derogar la llei d’ensenyament aprovada pel Botànic –que va suprimir pacíficament les línies d’immersió– i que va establir que siguin els consells escolars els que triïn els percentatges d’ús de cada idioma. Actualment, els centres únicament han de respectar un ús mínim d’un 25% i un màxim d’un 60% de català i castellà, i d’entre un 15% i un 25% d’anglès.
Certament, es preveu més fàcil que PP i Vox puguin complir les seves promeses sobre la competència lingüística per accedir a l’administració, ja que l’executiu valencià del PSPV, Compromís i Unides Podem no va arribar a temps per aprovar-la per llei. L’objectiu dels populars ara és que el domini del català esdevingui un mèrit, mai un requisit, i Vox fins i tot pretén eliminar l’exigència de la competència en l’ensenyament, l’únic sector on s’aplica actualment i que ha estat expressament validat pel TC en diverses sentències. Això, a més, es pot veure afavorit pel fet que fa uns dies una sentència del TC s’ha carregat un article de la llei basca d’institucions locals per preveure que els regidors i treballadors d’un Ajuntament hagin de manifestar el seu desconeixement de l’euskera per rebre la documentació municipal en castellà.
Vull dir amb això que amb aquesta sentència el TC ha trencat encara una mica més una línia jurisprudencial consolidada des dels anys 1990 que estableix que el legislador pot adoptar mesures de política lingüística tendents a corregir situacions històriques de desequilibri, per exemple, com pretenia la llei basca, fent que els poders públics s'adrecin als ciutadans i als membres de les corporacions locals en la llengua triada per aquests. Com han posat en relleu dos magistrats discrepants de la majoria del TC, només la no comprensió d’una llengua cooficial pot ser el fonament de l'obligació de les administracions de dirigir-se en castellà, ja que l’altra llengua oficial és una llengua minoritzada. En fi, que un dels elements que caracteritza la trajectòria recent del TC, fins i tot de l’actual majoria progressista, és l’obsessió per equiparar progressivament el castellà i la resta de llengües oficials.
I això ve a tomb perquè aquests dies el TSJC ha entrat en campanya i ha obligat tres aules catalanes a fer assignatures troncals en castellà. La sala contenciosa ha argumentat un cop més que l’escola ha de proporcionar un ensenyament “efectiu i equilibrat” en castellà, criteri inoculat per la sentència de l’Estatut i que ens recordava també la sentència sobre la llei Celáa recentment, tot i els seus efectes benèfics en general. No obstant, la mare de totes les batalles és la sentència del mateix TC sobre el marc legal aprovat ara fa un any, que va impedir executar el 25% de castellà al conjunt del sistema. Aquesta sentència, que es preveu per d’aquí a uns mesos, podria dir, com fa la llei Celáa, que el català és el “centre de gravetat” de l’ensenyament” o que és constitucional ometre el criteri de la “proporció raonable” introduït per la llei Wert. Però també podria afirmar novament la necessitat d’un “patró d’equilibri o igualtat entre llengües” o que hi ha un límit que és la no-exclusió del castellà. Tot això a través d’una sentència prou ambigua que servís per salvar formalment les lleis, però que legitimés un TSJC fanatitzat a establir novament percentatges. Ho veurem.
