La notícia ha passat mig desapercebuda dins el fragor de les batalles (el fragor literal i tràgic d'Ucraïna; el metafòric i irrisori de les bregues entre els partits independentistes catalans), però mereix ser subratllada: Neflix començarà aquest 2022 a oferir continguts en català, i també en euskera i gallec, de manera regular i normal. Ho farà de moment amb 70 títols, entre sèries i pel·lícules, doblades i/o subtitulades al català. És cert que 70 títols, entre els molts milers que ofereix aquesta plataforma de streaming, són pocs, però, per als amants de tirar aigua al vi, cal aclarir de seguida que el compromís anunciat per Netflix va bastant més enllà: la quantitat de títols disponibles en català augmentarà any rere any, el catàleg en català estarà disponible als 190 països on Netflix dona servei i (aquest és el punt potser més significatiu) el cost del doblatge i la subtitulació va a càrrec de la companyia: és a dir, Netflix inverteix en el català, en comptes de condescendir a oferir-lo a canvi d'una subvenció, com qui fa una gràcia a un moribund o a un empestat. La diferència és important i significativa.
Netflix ha entès que aplicar la diversitat lingüística com a principi de la seva oferta no és fer almoina ni tampoc posicionar-se en un conflicte polític, sinó, senzillament, atendre's a la llei de l'oferta i la demanda. Han entès que hi ha negoci a fer-hi. La discussió sobre la llei de l'audiovisual va tornar a ser vergonyosa: una vegada més, la irracionalitat partidista va fer prosperar la idea que el català no és una llengua normal, sinó un caprici d'independentistes, al qual el govern d'Espanya no pot cedir de bon grat, sinó només sota coacció. Per contraposició, s'intueix que les converses que han tingut la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el seu equip amb la gent de Netflix deuen haver estat bastant més ben plantejades. És de justícia felicitar-los per l'encert (i, com que tothom és tan puntós, aclarir ara que ni conec la consellera ni tinc vocació de repartir medalles, però quan la feina es fa ben feta, també és de justícia dir-ho).
Està bé aprendre que, per a nosaltres, els catalanoparlants, la llengua és un element que té un fort contingut nacional i identitari, però que, per a les companyies que treballen amb continguts d'oci, és una variable de mercat: els interessa si hi ha alguna cosa a guanyar-hi (i, aleshores, hi inverteixen). La bona notícia és que sí que hi ha alguna cosa a guanyar-hi, com en qualsevol de les llengües europees en què ja operen Netflix i la majoria de plataformes de streaming. La llengua catalana té la particularitat, prou desgraciada, de tenir l'estat (l'estat espanyol, en aquest cas) en contra, i de ser objecte d'un mercadeig polític decimonònic, estantís i vil. Però en canvi té la fortuna de tenir la realitat a favor: hi ha molta gent que vol consumir cultura i entreteniment en català, i hi ha molta gent al món que pot voler consumir cultura i entreteniments fets en català. No ho oblidem ni ens menystinguem a nosaltres mateixos.
