El català es mor (i altres crides èpiques)

No estic gaire segur que acabi de funcionar l'equivalència –que alguns cerquen i forcen– entre l'emergència climàtica i l'emergència lingüística, plantejada en el sentit que, de la mateixa manera que cal apressar-se per evitar l'extinció del planeta, també cal que facem via per evitar la mort del català. D'entrada per un detall, i és que, en cas que el planeta passi per ull (no solem fer servir la locució “passar per ull”, que vol dir “esfondrar-se”), ja no serà necessari que ens preocupem pel català, ni per cap altra llengua.

Això a banda, no sembla que, com a apocalipsis més o menys imminents, una i altra (la del planeta o la del català) hagin de tenir el mateix efecte. L'amenaça de la fi del món, que aquests dies és proclamada amb entusiasme des de Glasgow per part dels mandataris mundials, resulta eficaç en la mesura que, tret que un sigui un trol, és fàcil comprendre que la pròpia sort va indissolublement lligada a la del planeta: si la naturalesa mor, també morirem tots i cadascun de nosaltres, i si no som nosaltres seran els nostres fills, etc. És un missatge que, sobretot, no deixa alternativa: no hi ha planeta B, com diuen els amants de les consignes. Ningú se'n pot declarar al marge, tret que negui la major i afirmi que el canvi climàtic no existeix (però aleshores ha d'assumir el descrèdit, guanyat i merescut, de ser titllat de negacionista i d'insolidari).

No passa el mateix amb la sort o la dissort del català, o de qualsevol altra llengua. Les llengües, com se sol dir, són vehicles, i els vehicles tenen una finalitat instrumental. Si els usuaris d'un vehicle es troben que no funciona, o que tot indica que aviat serà retirat de circulació, aleshores el que faran serà utilitzar un altre vehicle. La seva sort com a individus no va unida a la de la llengua que parlen: si aquesta llengua desapareix, hi són sempre a temps de fer-ne servir una altra. Sobretot si aquestes persones són bilingües, com ens succeeix a tots els catalanoparlants, i tenen a la seva disposició un altre vehicle que no tan sols no està avariat, sinó que funciona amb una potència fora mida, com s'encarreguen de repetir constantment els mitjans i els polítics del nacionalisme espanyol (el Pla Estratègic de l'Espanyol –anomenat, pel que es veu, El Español, valle de la lengua–, impulsat pel govern d'Espanya i vinculat als fons Next Generation, serà una allau de propaganda en favor del castellà com a llengua comuna que “serveix” per a tot).

Així doncs, ens trobem que el castellà té un entorn que no atura de repetir que és una llengua plena de potencialitats i de futur, mentre que l'entorn del català es passa el dia repetint que és una llengua a punt de desaparèixer. Les dues coses són molt i molt discutibles, però la propaganda, positiva o negativa, acaba creant marcs mentals, i els marcs mentals determinen conductes i decisions, no sempre conscients. Hauríem de sospesar fins a quin punt la fúnebre insistència en la mort del català, lluny de tenir un efecte mobilitzador en els catalanoparlants, pot arribar a tenir justament l'efecte contrari.