El català, la llengua de tots
Enmig del qüestionament de la immersió lingüística a l’escola, s’esdevé el 150 aniversari del naixement de Pompeu Fabra, el lingüista que va modernitzar i endreçar l’idioma ara fa un segle, una fita i una personalitat sobre la qual avui aprofundim en el diari. La història contemporània del país, marcada per dues dictadures, ha condicionat la manera com s’ha llegit i com ha evolucionat l’obra fabriana i la mateixa figura del lingüista. Segurament, ell mateix hauria estat contrari a la sacralització dels seus postulats sobre la llengua. No en va, el jove Fabra, des del grup de L’Avenç, va ser un defensor del “català que es parla” contra els partidaris d’una llengua més medievalitzant, tot i que amb els anys, i amb l’autoritat que li donava l’Institut d’Estudis Catalans, ell mateix acabés depurant certs punts gramaticals recorrent a la llengua dels clàssics.
En tot cas, la seva obra va ser ingent i va obtenir els favors del públic i de l’acadèmia -tot i l’oposició dels sectors més integristes-, a més de comptar amb l’aval polític de la Mancomunitat. Fabra, partint del català central, va voler fer una llengua apta per a tots els usos lingüístics, una llengua moderna. I se’n va sortir. Una altra cosa és que aquell esforç no obtingués els fruits que mereixia a causa de les prohibicions i persecucions. Tot plegat va posar el català a la defensiva i, de retruc, va convertir la seva obra i la seva figura en un símbol intocable de resistència, cosa que no va permetre actualitzar-la i flexibilitzar-la com calia. Ha estat una situació, a més, que s’ha allargat en el temps. Perquè la debilitat social del català, que ja fa dècades que dura -en dictadura i en democràcia-, li ha anat fent perdre el rol de llengua comuna. L’idioma va sortir viu de la dictadura, però molt debilitat. Per això és tan greu que ara també es vulgui trencar el consens al voltant del català com a llengua vehicular a l’escola, un dels únics suports efectius per aturar la seva progressiva minorització.
En aquest context, la figura de Pompeu Fabra segueix representant un moment d’optimisme i d’excel·lència en la normalització d’una llengua que ell, efectivament, entenia com a idioma comú del país, com la llengua de tots. Cal que el seu exemple, doncs, se segueixi en el terreny cívic -el del compromís i la feina ben feta- i no només en el pròpiament lingüístic, perquè les llengües i la lingüística evolucionen. En favor del català, cal perdre la por a tocar el català fabrià i cal, en canvi, seguir el seu exemple de servei al país.
