El català, llengua d’expressió científica (1974)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Francesc Català (Jóc, 1929 - Vinçà, 1988), metge, poeta i promotor cultural del Conflent, a la revista 'Sant Joan i Barres' (VI-1974). Enguany fa mig segle del Manifest de Prada, reivindicació del català com a llengua de la ciència. Fa deu dies en un acte a l’IEC es va valorar aquella declaració del 1973 com un referent revulsiu per prioritzar el català en l’expressió científica.
Una de les aportacions més importants i més originals per al Rosselló de la Universitat Catalana d’Estiu és, sense cap dubte, la inclusió en el seu programa de disciplines científiques ensenyades en català. Que es tracti de ciències exactes com la física nuclear, o de ciències humanes com l’economia i la sociologia, el vocabulari forçosament especialitzat que s’ha d’emprar en aquests cursos és un aspecte del nostre idioma ben desconegut i totalment inusitat en les nostres terres on el català ha estat fins ara essencialment rural, àdhuc en les obres dels nostres millors poetes. La situació, en aquest cas, és ben diferent a Catalunya, on la llengua científica va seguir de prop la de la Renaixença literària: des de Prat de la Riba i sobretot amb l’impuls de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de les seves filials científiques com la Societat Catalana de Biologia, els investigadors han anat publicant molts treballs en català, els responsables de l’ensenyança universitària o postuniversitària han organitzat congressos, animat revistes, redactat monografies, etc., tot en la llengua del país. Res, dins d’aquestes publicacions, no les distingeix de les publicacions similars en les llengües majoritàries ni quant al nivell dels treballs que fan conèixer, ni quant a la presentació, ni quant al mitjà de coneixença o d’ensenyança que representen. L’estat actual del català científic podria, doncs, semblar normal. La seva situació seria la de les altres llengües, que tenen problemes nous i de defensa contra la penetració de l’anglès. En realitat, els problemes de l’ús de la nostra llengua en el camp científic són més greus i més complexos. Van lligats essencialment al fet que la llengua oficial no és la llengua del país, i que la llengua de l’ensenyança és diferent de la que parla la gent. El resultat d’aquesta situació paradoxal és que el nombre de llibres i d’articles científics publicats en català a les terres catalanes és petit si es compara amb els treballs similars publicats en llengües minoritàries. La desproporció és encara més gran si mirem en quin idioma s’ensenyen les ciències: l’enginyer estudiarà en una llengua distinta de la que li servirà més tard per treballar amb els homes que realitzaran els seus plans; el metge s’iniciarà a la medicina en un idioma, i la practicarà en un altre. Conscients d’aquesta anomalia i de la necessitat que té una llengua de servir plenament en el camp científic per mor de gaudir de tota la seva dignitat, un grup de científics de diverses disciplines (metges, físics, químics, biòlegs, matemàtics, etc.) es van reunir el 25 d’agost de 1973 a la Universitat d’Estiu de Prada per tal de reflexionar sobre els problemes que es plantegen avui al català com a llengua científica. [...] En les seves conclusions instaven l’IEC a prendre mesures àgils per potenciar el català com a idioma de la ciència.
