El català a l’ensenyament
Gairebé totes les aproximacions a l’ús del català a l’ensenyament es basen en el fet que aquesta és la llengua pròpia de Catalunya (podem afegir que també ho és de les Illes, el País Valencià i Andorra; els casos de la Franja d’Aragó, de la Catalunya del Nord i de l’Alguer són més complexos). És ben clar, però potser no n’hi ha prou. No són tan comunes les argumentacions segons les quals l’ús de la llengua pròpia garanteix un millor ensenyament en la primària i la secundària, una millor integració cultural per als nouvinguts, un millor progrés acadèmic. I, en l’ensenyament superior, una millor recerca i un millor posicionament de les universitats dels països que empren la seva llengua en lloc de l’anglès (o l’espanyol, o qualsevol llengua més estesa i suposadament amb més garantia d’"internacionalització" que la llengua local o regional).
En aquest sentit, paga la pena llegir què ens diuen quatre membres de l’Institut d’Estudis Catalans, que no són, però, els únics que s’han manifestat sobre aquest afer, d’una importància cabdal. Lluís Garcia Sevilla, neurocientífic i farmacòleg, ha publicat amb Gemma Garcia Higón “Immigració, immersió en català i rendiment escolar” a la Revista Catalana de Pedagogia (2018). Aquests autors analitzen dos estudis sobre el reeiximent acadèmic i la immersió en català en una escola catalana i una sèrie d’instituts mallorquins. Els autors arriben a les següents conclusions: 1) L’adquisició de la llengua catalana no compleix una simple funció comunicativa sinó que sobretot facilita l’adquisició de la cultura del país. 2) La immersió escolar en català millora el rendiment escolar dels infants d’immigrants de la resta d’Espanya. 3) El progrés acadèmic està relacionat positivament i significativa amb l’ús de la llengua catalana i amb la integració dels alumnes a la cultura del país.
L’any 2021, i per separat, Josep Domingo i Roderic Guigó (ambdós investigadors d’excel·lència en els seus camps respectius, la ciència de la computació i la bioinformàtica, i membres de l’IEC) escrivien a la premsa sobre l’ús de la llengua pròpia en l’ensenyament superior en diferents països europeus, i sobre la relació entre l’excel·lència universitària i aquest ús de llengües diferents de l’anglès en les universitats europees (R. Guigó, “Sobre la llengua a la universitat” i J. Domingo, “El català i la docència universitària”).
Un resum del que escriviren és aquest: aquelles universitats en què la llengua pròpia és la que s’empra en l’ensenyament, juntament (o no) amb l’anglès, són les que figuren molt per damunt de les nostres en els rànquings internacionals, i les que tenen premis Nobel o equivalents entre els seus professors. La recerca s’ha de difondre en anglès, però no cal que l’ensenyament també es faci en la koiné de la ciència; emprar la llengua pròpia en l’ensenyament garanteix un millor aprenentatge i la millor formació de graduats, màsters i doctors.
Així mateix, Andreu Mas-Colell, que a la seva excel·lència com a economista i catedràtic d’economia uneix l’experiència de molts anys com a conseller dels departaments d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació i d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, ha opinat diverses vegades sobre el paper del català (i l’anglès) en l’ensenyament universitari a Catalunya, la darrera a l’ARA el 29 de gener d’enguany.
Mas-Colell advoca per desenvolupar metodologies que assegurin la plena compatibilitat de la internacionalització de les nostres universitats pel que fa a l’ensenyament (és a dir, emprar l’anglès quan calgui) i, alhora, la protecció del català. I és que el català a la universitat no és un obstacle per a la internacionalització. Segons els indicadors de l’informe CyD (que analitza la contribució de les universitats al desenvolupament econòmic d’Espanya i de les seves autonomies), només Madrid iguala –però no supera– Catalunya en aquest aspecte. L’il·lustre economista adverteix que cal canviar aquella situació, que tots hem viscut, quan un o un parell d’alumnes Erasmus es queixen perquè no entenen el català emprat a classe, i obliguen el professor (i la resta d’alumnes) a seguir en castellà.
Per això, Mas-Colell recomana: 1) Continuar en el procés d’oferta de cursos i titulacions universitàries en anglès. 2) Un programa de creació massiva de continguts audiovisuals en català de qualitat i especialitzats. I 3) Aprofitar l’expansió del format de seminari per facilitar que es garanteixi una presència forta del català en la docència, i l’anunci previ de la llengua en què s’impartirà la docència. (Això darrer ja ho fan les universitats, però sovint la suposada ignorància per part d’estudiants no catalans d’aquesta informació provoca el canvi de llengua a l’aula).
Aquesta situació, que tots els professors hem viscut i hem resolt, millor o pitjor, no seria diferent del que passa al carrer, quan els catalanoparlants canviem de llengua (al castellà, al francès, a l’anglès...) quan ens adrecem a un interlocutor (suposadament) desconeixedor del català. Mas-Colell veu en aquest fenomen de canvi de la llengua de docència un possible efecte devastador per al català. Per tant, cal que tots ens esforcem per foragitar aquest canvi de llengua de les aules universitàries.
