El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va fixar per sentència l'obligatorietat que un 25% de l'ensenyament públic a Catalunya es faci en castellà, cosa que els partits de la dreta nacionalista espanyola van celebrar com una gran victòria (sigui dit de passada, és un disbarat). El govern de la Generalitat hi va respondre aprovant (després de moltes bregues, sobretot entre els socis de govern) un decret del català que suposadament el blindava: una altra idea espantosa, per cert, haver de blindar una llengua. El TSJC va haver de reconèixer que, amb aquest decret vigent, no es podia aplicar el 25% de castellà obligatori, cosa que el conseller d'Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, va celebrar com una gran victòria. El TSJC, però, ja ha presentat una qüestió d'inconstitucionalitat contra el susdit decret davant del Tribunal Constitucional, al qual es va afegir divendres un altre, presentat conjuntament per PP i Ciutadans: el nacionalisme espanyol (el digital El Español, per exemple) ho ha celebrat com “el primer gran acord de l'era Núñez Feijóo i Arrimadas”. Grandiloqüència i ridícul, que no en faltin mai.
Tot això ha passat en els darrers quatre o cinc mesos, no arriba ni a mig any. La llengua catalana és una llengua parlada per deu milions de ciutadans de la Unió Europea, però ha de viure constantment sota un estrès polític, judicial i mediàtic insofrible, promogut constantment pel nacionalisme espanyol, el que és d'estat i el que no ho és. Es tracta de l'anomalia sociolingüística més gran de la UE i, si no hi ha un moviment important per denunciar-la, l'estat espanyol està disposat a mantenir-la indefinidament, contra els drets fonamentals dels seus ciutadans catalanoparlants.
