La història del català és la història d’un gran èxit col·lectiu. Malgrat els embats que encara avui incomprensiblement continua rebent, la llengua catalana està arrelada a la voluntat dels ciutadans d’arreu del domini lingüístic. Ni les imposicions, ni les harmonitzacions forçades, ni les dictadures, ni les guerres, ni les migracions, ni les revolucions tecnològiques, ni les unitats de mercat, ni 300 anys de persecució o, en el millor dels casos, d’indiferència per part de l’Estat no han pogut silenciar-la.
Les xifres del català avalen aquesta persistència dels ciutadans en l’ús de la llengua pròpia, una llengua que ha esdevingut també instrument d’acollida i element de cohesió. Avui uns 10 milions de persones parlen català. S’ensenya en 151 universitats d’arreu del món. És present amb normalitat creixent a la ràdio, a la televisió i als diaris. S’hi fa bona i abundant literatura. Ocupa el número 23 entre les llengües més traduïdes del món. S’ha fet un lloc a les xarxes socials digitals: és la 19a llengua més usada a Twitter i la 17a en articles de la Viquipèdia. La nostra llengua, doncs, actua eficaçment com el que és: una llengua moderna, totalment apta per a tots els àmbits i absolutament vàlida com a sistema de comunicació i com a mecanisme d’identificació social.
Tanmateix, no ens podem permetre caure en el cofoisme. Ben probablement l’èxit de la llengua catalana consisteix a no haver sucumbit mai a aquesta temptació, alhora que tampoc no queia en la trampa del menyspreu i de la substitució.
Sabem, doncs, que el nostre èxit no és un procés tancat. Ens queda molta feina per fer en diversos àmbits, entre els quals destaca l’administració de justícia i l’àmbit del dret, on la presència de la llengua catalana no es correspon amb el seu ús social. Una vegada més ens trobem davant d’una situació en què l’Estat dificulta que els ciutadans puguem exercir amb plenitud els nostres drets lingüístics.
En aquest cas, a més, ens emparen les màximes instàncies. Fins i tot ens fa costat la Constitució espanyola, a la qual tant agrada recórrer quan convé prohibir i limitar però que s’ignora quan es tracta de protegir drets. Fins i tot la Constitució, doncs, estableix que el català ha de ser objecte d’especial protecció. Si l’Estat hi hagués col·laborat en algun moment, potser el català ja hauria assolit l’estatus de normalitat d’ús al qual té dret.
També la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries és una important aliada de la posició del català i, en nom del seu desplegament, el comitè d’experts del Consell d’Europa ha reclamat a les autoritats espanyoles que es prenguin les mesures necessàries per assegurar el compliment dels compromisos. Requeriments que han tingut un èxit escàs, de moment.
Davant d’aquests fets, el govern de Catalunya no pot ni vol restar inactiu. Així, per exemple, el 2013 es van signar acords marc amb els cinc consells de col·legis professionals del món del dret, per fomentar l’ús del català al sector. Igualment, es duen a terme actuacions de formació i s’elaboren recursos per facilitar l’ús del català entre els professionals.
En coherència amb aquestes actuacions, ara el Govern impulsa la campanya En català, també és de llei. L’acció té com a objectiu informar i sensibilitzar la ciutadania perquè exerceixi els seus drets lingüístics tant en jutjats com en registres públics, notaries, despatxos d’advocats o consultes de graduats socials. Alhora volem interpel·lar els professionals del dret i de la justícia perquè facilitin aquesta elecció de llengua i també ens adreçarem als estudiants de carreres jurídiques a fi que coneguin, de bon començament, que el català es pot fer servir amb normalitat en el seu futur entorn professional.
De fet, es tracta de constatar que la vitalitat actual i futura de la nostra llengua rau en la convicció dels ciutadans. Pel que fa a la llengua, tant com en qualsevol altre àmbit, el futur és a les mans de tots nosaltres i en som, per tant, responsables col·lectivament. Així, plegats haurem de constituir els marcs que en permetin el desenvolupament, com sempre hem fet. Recordem, però, que Josep Carner el 1933 escrivia: “Una llengua, sense funcions d’estat, viu, recolzant massa sobre el sentiment, d’una manera precària”. De sentiment, en tenim a dojo. De precarietat, ja n’hem tinguda massa.