El català ja no és la llengua dels joves?

"Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres". Aquesta frase del president Lluís Companys referida a la nació catalana és perfectament aplicable a la llengua catalana. En la història recent de Catalunya hem viscut grans debats entorn de la llengua catalana, massa vegades atiats per partits i grups mediàtics madrilenys que han volgut guanyar vots a les Espanyes a costa d’atacar la immersió lingüística a l’escola per posar combustible en el discurs de l’odi. A pocs llocs del món trobaríem exemples on hi hagi gent que prefereixi que el seus fills aprenguin només una llengua quan en poden aprendre dues.

No obstant, malgrat l’efervescència nacional que hem viscut en els darrers anys, la llengua catalana ha quedat fora del debat públic i a la majoria ens costaria recordar iniciatives governamentals o socials de gran impacte en aquest àmbit. En els darrers deu anys, el Govern de Catalunya ha tingut fins a sis consellers de Cultura, amb atribucions sobre la política lingüística, però la llengua no ha estat una prioritat, malgrat que amb les dades a la mà hi hagi motius fonamentats de preocupació. Òbviament, l’actuació governamental en matèria de llengua no ha de recaure només sobre un departament concret sinó que concerneix, de forma transversal, totes les conselleries.

Veient les grans xifres, podríem creure que el català gaudeix d’una bona salut perquè és la tretzena llengua amb més parlants de tota la Unió Europea, tot i que no és cap de les 24 llengües oficials que hi ha. La realitat, però, és que l’ús social del català està retrocedint; tot i que la majoria de ciutadans l’entenen i bona part el saben parlar, en el conjunt de territoris de parla catalana només l’utilitzen de forma habitual el 32,5%, segons les dades oficials. En els darrers quinze anys, per exemple, s’han perdut mig milió de parlants.

Però on s’encenen tots els llums d’alarma és quan ens fixem en el nombre de joves que tenen el català com a llengua habitual. Per exemple, el 2018 només el 19,6% dels barcelonins d'entre 15 i 29 anys reconeixien que utilitzaven de forma normal el català, quan cinc anys abans aquest percentatge era del 30%. En paraules de la Plataforma per la Llengua, aquestes dades demostren que estem davant d’una situació d’emergència lingüística perquè quan una llengua és parlada per menys del 30% de la comunitat, els parlants tenen cada cop més dificultats per trobar interlocutors que també la utilitzin.

La dieta mediàtica de les generacions més joves ja no té res a veure amb la dels seus pares, que ara només tenen entre 40 i 50 anys. Els videojocs, la manera d’accedir als continguts audiovisuals a través d’infinites plataformes i xarxes socials o les aplicacions dels mòbils han desplaçat a una velocitat meteòrica els canals tradicionals de televisió. El 2010 es completava la implantació de la televisió digital terrestre, que va multiplicar per cinc l’oferta de canals; però això s’ha vist ràpidament superat per l’eclosió d’internet i les plataformes digitals, amb centenars de canals i continguts de tota mena, sempre disponibles. Per als nens i nenes d’avui, un canal com el Super3, que ofereix continguts en català, no és més que una gota dins un oceà ple de continguts en castellà i altres llengües.

En l’era dels continguts digitals, el català ha perdut la partida. No hi ha hagut una estratègia decidida per afrontar aquest repte, no pas per falta de reflexos, sinó per falta de mitjans. Els continguts audiovisuals de qualitat valen diners i no n’hi ha hagut. 

El nou Govern ha de situar l’impuls de l’ús social del català entre les seves prioritats, especialment entre els més joves. El català cada vegada és menys present en l’àmbit de l’oci i en l’entorn digital, la qual cosa és un risc objectiu de futur per a la salut de la llengua. Per això cal recuperar l’impuls polític en l’àmbit de la llengua i cal convertir la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en un gran motor de generació de continguts en català, en tots els formats i canals. La CCMA rep atacs de totes bandes, per interessos polítics i empresarials, però una llengua i una cultura com la catalana no pot prescindir ni afeblir una eina tan fonamental, que alhora és també un gran motor per a la indústria audiovisual i, per tant, per a molts sectors de la cultura.

Per protegir i promocionar la llengua sense tenir les eines d’un estat i, sovint, tenint un estat en contra, cal que col·lectivament recuperem la consciència lingüística que els darrers anys s’ha anat desdibuixant. Segur que som a temps de revertir la situació, però no es poden perdre més oportunitats. Ens hi juguem tant que potser ens ho juguem tot. I, com deia el president Companys, per defensar aquesta causa només ens tenim a nosaltres mateixos. Bona diada de Sant Jordi a tothom!

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia.