Un clàssic modern. Un titular d’aquest diari diu així: "El Congrés veta l’ús del català a la cambra baixa". El PSOE s'ha aliat amb els partits de la dreta per rebutjar per enèsima vegada la reforma del reglament proposada per les minories territorials i Unides Podem perquè es poguessin utilitzar les llengües cooficials a les sessions parlamentàries del Congrés. Tant la catalana Meritxell Batet com el seu substitut a la presidència de la sessió, Alfonso Gómez de Celis, van arribar a tallar la paraula als oradors que es van expressar en les seves llengües, obligant-los a abandonar la tribuna, sense la més mínima deferència, atesa la singularitat del debat. Ni José Bono no es va atrevir a fer això. En dono fe.
A aquestes altures causa certa fatiga haver d’explicar segons quines coses. Figura que Espanya és un estat compost i plurilingüe. Però, tot i que la Constitució reconeix la diversitat de llengües i incorpora un principi favorable al pluralisme lingüístic, doncs permet que les llengües no castellanes siguin oficials en els seus territoris, juntament amb el castellà, també introdueix una clara distinció entre el castellà –que és oficial a tot l’Estat i que és obligat de conèixer-lo– i la resta de llengües dels territoris que en disposen. Es tracta, doncs, d’un reconeixement més aviat escadusser dels fets diferencials lingüístics, especialment tenint en compte l’atàvica postergació de llengües com el català, el basc o el gallec, excloses durant segles de la vida institucional, social o educativa en els territoris en què es van originar. En això, la Constitució de 1978 segueix una lògica similar a la de la Constitució de la Segona República, no ens enganyem. En el sentit de consagrar un dret lingüístic prioritari respecte als castellanoparlants a conseqüència de la incidència del seu dret tant en les àrees de parla castellana (monolingües) com en les àrees no castellanoparlants (regions bilingües), a més que el monolingüisme és present en totes les institucions estatals, que se suposa que són comunes o generals.
Dit amb altres paraules, això és l’expressió indubtable del supremacisme lingüístic del castellà. A partir d’aquí, s’afirma que el castellà és la "llengua comuna" de tots els espanyols, tot i que no sigui la llengua materna de tots ells, i que en les institucions comunes no es pot fer servir més que en alguns casos de forma testimonial, cas del Senat, suposada cambra territorial. Això respon òbviament a inèrcies històriques, però també al propòsit gens dissimulat de preservar un vincle d’unió política a través del castellà, considerat de capital importància. No tant al perill de desús d’una llengua global parlada per més de 500 milions d’ànimes. La resultant d’això són els continuats conflictes a l’escola, l’absència del català en un àmbit com el judicial (potser se n'hi podria imposar el 25%!) o les reticències per fer present, ni que sigui de forma limitada, les llengües distintes del castellà en àmbits administratius o en institucions com les Corts Generals, el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial...
Això explica que al seu dia alguns Estatuts i lleis autonòmiques maldessin per atorgar a les seves respectives llengües la condició no només d’"oficials", sinó també de "pròpies" i "preferents" en l'ús en determinats àmbits administratius i dels mitjans de comunicació públics. Era una forma que havia de permetre que se'n derivés un criteri a favor de la "normalització" de les llengües minoritzades, de manera que la cooficialitat no impliqués l’ús simultani de les dues llengües sinó que ambdues poguessin esdevenir oficials per si mateixes: una com a llengua pròpia, en ser originària del territori, i l’altra com a llengua de l’Estat, a fi de protegir els drets personals dels castellanoparlants arreu de l’Estat.
Tot i alguns pronunciaments favorables del TC, cal tenir present que la sentència de l’Estatut de 2010 proclamà com a principi fonamental la "igualtat" radical entre el català i el castellà, a risc de "trencar l’equilibri inexcusable entre les dues llengües igualment oficials". El TC donà per acabada l’etapa de les polítiques de normalització.
La cosa és que, sense voler ser malastruc, és evident que a la realitat sociolingüística complicada s’hi està afegint darrerament un nivell minvant de garantia de la llengua catalana, com s’està veient als tribunals. També s’ha posat en relleu que quan el context polític no és favorable a l’enfortiment d’un estatus diferenciat de Catalunya en el pla polític, les dificultats de reconeixement i tutela de la pluralitat lingüística són molt superiors. Per dir-ho metafòricament, hi ha una gran distància entre el "Pujol, enano, habla castellano" del primer Aznar i el "Pujol, guaperas, habla lo que quieras" que va fer que el PP no impugnés la llei de política lingüística del 1998.
