Com que l’amnistia, Rodalies i la condonació del FLA ja els havia pactat ERC, com que el català al Congrés ja estava amortitzat, el trumfo més gran que podia presentar Puigdemont del seu acord d’investidura amb el PSOE era o bé una pujada de preu en la concreció de l’amnistia o bé l’oficialitat del català a les institucions europees. Per l’amnistia haurem d’esperar i tot indica que incloure el lawfare –l’ús de la justícia per perseguir adversaris polítics– és a la pràctica tècnicament molt difícil: a més, vista la reacció en massa de la judicatura, costarà molt d'aplicar, sigui quin sigui el redactat final de la llei. Puigdemont trigarà encara anys a poder tornar.
Pel que fa al català a Europa, ja s’havia vist que era previsible que no s’aconseguís amb la celeritat desitjada, però resulta xocant que ni tan sols s’esmenti en l’acord firmat a Brussel·les per Jordi Turull i Santos Cerdán –acord, per cert, que només es va difondre en castellà–. Pel que fa a l’oblit: o bé no està clar que s’aconsegueixi l’oficialitat o bé no se li està donant la importància que es mereix. Crec que la segona explicació és la bona. I per què és tan important? Doncs perquè aquest assoliment suposarà beneficis més que remarcables per a l’idioma secular de Catalunya, que ara està en franca reculada.
Després de l’impuls inicial de la Transició i d’unes dècades de dormir a la palla, els darrers temps, vistes les evidències, s’ha fet un diagnòstic realista, sense autoenganys: el català necessita un impuls si no volem que segueixi perdent peu. Cal que sigui útil en la vida diària de la gent, que tingui una presència normalitzada en lloc d’estar sempre al punt de mira –sigui per atacar-lo, sigui per defensar-lo–. Se l’ha de blindar a l’escola, se l’ha de reforçar als mitjans de comunicació, ha de tenir un espai consolidat al món audiovisual i digital, al comerç, a la justícia, a l’esport... Amb un nombre de parlants habituals que a Catalunya se situa poc per sobre d’un terç de la població, aconseguir tot això no és fàcil.
Fins ara només es comptava amb l’oficialitat estatutària i amb el consens força ampli de la discriminació positiva, un consens, però, combatut cada cop més per una dreta espanyolista que, per increïble que sembli, ha aconseguit fer quallar la idea que el castellà és la víctima i, a partir d’aquí, via tribunals, ha desvirtuat una ja de per si prou debilitada immersió lingüística a les escoles. Aquesta és l’herència de Cs a la qual donen continuïtat PP i Vox.
L’oficialitat del català a les institucions europees pot ser una eina decisiva per començar a revertir de debò tant aquests atacs com la debilitat de l’ús social de l’idioma. El seu salt legal a Europa tindrà aquí efectes també legals, a més d’econòmics i simbòlics. Suposarà una protecció jurídica efectiva i una injecció de prestigi i autoestima des de dalt. Només tres exemples: tota la normativa europea, a partir de la qual es desenvolupen la majoria de lleis estatals i autonòmiques, passarà a estar disponible també en català; l’etiquetatge de tots els productes haurà d’incloure el català, i el català entrarà en tots els programes educatius i culturals europeus, començant per l’Erasmus, amb efectes també sobre el camp audiovisual. Fins ara ens havíem de pagar qualsevol intent d’existir en aquests terrenys. Ara estarem en igualtat de condicions amb les altres llengües.
Durant anys, l’Estat espanyol ha venut a la UE que el català no era oficial en una part del territori espanyol, sinó "cooficial", terme que en realitat no és ni constitucional ni estatutari. L’argúcia li ha servit a Espanya per negar-se a demanar l’oficialitat del català a Europa, cosa que era perfectament factible i que ara, per aconseguir la investidura de Sánchez, sí que l’Estat ha estat disposat a fer.
Tot i que no hi trobo l’explicació, estic convençut que l’oblit de Junts no tindrà conseqüències. Segur que tant Junts com ERC vetllaran perquè el nou govern de Sánchez compleixi amb el català a Europa. I serà un avenç molt rellevant.
