El català a Europa, tampoc?
De la darrera reunió de la taula de diàleg, celebrada el juliol passat, en van sortir dos compromisos que assumia el govern de Pedro Sánchez: la desjudicialització del conflicte polític entre Catalunya i Espanya i la protecció de la llengua catalana. Per a la desjudicialització, diguéssim que les coses van costa per amunt: enèsim bloqueig del PP (per anticonstitucional que sigui) a la renovació del Consell General del Poder Judicial, i matís important de la ministra Montero després d’un debat parlamentari: la reforma del delicte de sedició és un compromís assumit pel president Sánchez, però quan hi hagi al Congrés de Diputats la majoria suficient per dur endavant aquesta reforma. En definitiva, fins a les eleccions generals –que s’han de celebrar d’aquí un any, el novembre de 2023–, res de res. I després, tampoc és previsible que s’hi produeixi una majoria suficient per a la reforma del Codi Penal (que requereix una majoria absoluta).
Pel que fa a la protecció, o blindatge, o com en diguin, de la llengua catalana, es va procedir a enviar (signada pel molt poderós ministre de Presidència, Félix Bolaños) una carta al Parlament Europeu instant aquesta institució a tornar a obrir el debat (tancat la darrera vegada el 2006, amb un cop de porta) sobre l’ús del català a l’Eurocambra. De l’enviament d’aquesta carta ja han passat més de dos mesos, i de moment ningú ha dit res: ni des del Parlament Europeu (la mesa del qual té una composició majoritàriament conservadora, o extremament conservadora, que no és ben bé un bon presagi), que no ha piulat sobre la qüestió, ni des del govern d’Espanya, que no hi ha tornat a insistir. Per això dimecres passat el senador de Junts Josep Lluís Cleries va presentar una moció al Senat per instar el govern espanyol a treballar-hi: la moció, però, va ser rebutjada amb els vots en contra de PP i Vox, i l’abstenció del PSOE. Les possibilitats que el català passi a ser llengua d’ús a l’Eurocambra, o a ser-ne llengua oficial, passen en bona mesura per l’actitud de l’Estat que demana que ho sigui. Si l’actitud del govern d’Espanya és la desgana demostrada amb aquesta abstenció al Congrés, és evident que la carta demanant el debat sobre el català a Estrasburg farà poc camí, per molta signatura del ministre Bolaños que dugui.
El govern d’Espanya va tenir una altra bona ocasió de promocionar la pròpia diversitat lingüística a la recent Fira del Llibre de Frankfurt, però també la va desaprofitar. Com sempre, en aquesta matèria es fa una passa endavant (tímida) i dues enrere (més decidides), i això en el millor dels casos. Desjudicialitzar un conflicte en què una cúpula judicial de part s’ha acostumat a actuar a la vegada com a poder judicial i executiu, i en ocasions legislatiu, és certament complicat perquè no n’hi ha prou amb la voluntat política (suposant que existís). Per posar els fonaments d’un discurs i unes polítiques favorables a la diversitat lingüística i cultural, en canvi, la voluntat política sí que és suficient (però no existeix).
