Els especialistes en tempestes, en crear-les i mantenir-les, són feliços aquests dies: la tornem a tenir ben carregada a propòsit del català. Podríem passar i esperar la calma, però és que aquests meteoròlegs lingüístics obliden la realitat de les persones que, a sota dels núvols carregats, es mullen.
Els jutges, analfabets de pedagogia, pensen que la vida escolar pot tenir parcel·les de llengües. Els pares que reclamen castellà maltracten els seus fills sotmetent-los a la singularització estranya de la batalla idiomàtica, que no és la seva ni la dels seus amics. Els que reclamen el poder per imposar el català com a llengua de país obliden que la llengua de la vida no és mai l’idioma oficial. Molts dels polemistes babèlics desconeixen com va la comunicació educativa en una aula. Uns i altres pensen que el català no té res a veure amb els esforços per renovar l’escola i adaptar-la al món en què vivim. Obliden la desigualtat (sempre traduïda en l’ús d’una llengua), la barreja vital dels patis, la profunda segregació del sistema escolar.
Per no discutir del que no cal, deixem clar que la llengua bàsica de comunicació a l’escola, a Catalunya, és el català. Igualment, que, en acabar l’educació obligatòria (escola i altres entorns educatius), els adolescents haurien de tenir dominades les competències lingüístiques bàsiques per poder fer servir el català i el castellà en els diferents àmbits de la vida. Pactat això, parlem de l’escola que ho intenta fer possible.
A final de l’escolarització, el repte educatiu d'avui no és ni el català ni el castellà sinó el gran dèficit lector, l’enorme buit en la comprensió i les dificultats d’expressió oral o escrita. Necessitem joves que llegeixin, entenguin i facin servir bé les llengües per lligar, continuar estudiant o entendre la societat en què estan. Enfadar-se per si unes assignatures han de ser en una llengua o altra és acceptar que l’escola ha de funcionar per assignatures. La resposta als jutges hauria de ser: “No tenim assignatures, no fem servir llibres de text, integrem matèries i l’alumnat cerca a internet en la llengua que tingui el web; eduquem ciutadanes i ciutadans que saben relacionar-se, comunicar-se i aprendre en les llengües de Catalunya”.
Seguir mirant els núvols i no la terra que es mulla és oblidar que la llengua de l’escola s’estima quan s’estima l’escola. L’alumnat pot estimar el català si pot estimar l’escola. Pareu compte, tan sols, en les diferències entre l’escola infantil i la secundària. Els petits estimen, fan servir, tracten de dominar el català (tot i que potser no és la llengua de casa) perquè és com parla la senyo que s’estimen, el vehicle de la seva felicitat d’aprenents. Aneu a mirar a l’ESO i comprovareu (salvant els bons amics profes de català que ho fan molt bé) que bona part de les confrontacions adolescents amb l’escola passen pel català (o com a mínim aquest serveix de parallamps). Odiar l’escola passa per odiar la seva llengua. Com a mínim, caldria mirar de fer anar junts una bona tutoria (un bon acompanyament en clau adolescent) i el català.
Quant a la llengua en què el professorat (divers) dona les classes, podem acordar que ho fan com poden, sovint amb la llengua en què dominen la matèria, la que té el material que fan servir, dintre de climes de claustre molt diversos i classes en permanent situació de dificultat comunicativa. La vida dels equips educatius, la llengua que parlen entre ells, pot ajudar molt a la normalització del català com a llenguatge educatiu i didàctic, facilitant que domini el clima escolar. La vida de l’aula és la seducció permanent perquè l’alumnat mantingui el desig d’aprendre i el plaer d’haver après, i això vol dir tenir entre les habilitats didàctiques la de barrejar idiomes, recollir les expressions que fan servir, ajudar a descobrir maneres més adients de fer-ho. I això significa tornar a repetir que el profe o la profe de mates també es preocupa de la llengua i que els que s’ocupen de les llengües accepten les deformacions quotidianes de la vida infantil i adolescent i ajuden a apropiar-se de la llengua, no a dominar la morfologia i la sintaxi.
No puc acabar sense recordar que la injustícia, la desigualtat i la segregació existeixen i són profundament significatives a l’escola. Si en algun aspecte és patent la desigualtat d’origen és en l’ús de les llengües i, singularment, de la de l’escola. Si volem defensar el català com a llengua de convivència i d’aprenentatge, aquest s’ha de viure com a possibilitat de formar part, de pertinença a la comunitat, i com a llengua que també és dels pobres.
