El Parlament farà classes individuals de català als diputats que les demanin, a partir dels seus propis discursos i errors. És una bona idea per raons òbvies, encara que té alguns límits que tots hem experimentat estudiant el català: és relativament fàcil corregir barbarismes i no dir-los més quan es tracta de canviar una paraula incorrecta per la correcta. I tot i així, hi ha paraules que se'ns entravessen i a l'hora de la veritat repetim l'error (parlo per experiència: al llistat de faltes que jo rebia regularment a Catalunya Ràdio hi havia paraules i construccions que no aconseguia treure’m de sobre).
Però quan ens endinsem en el geni de llengua (els pronoms febles, posem per cas), cal pensar en català i escapar-se de l'automatisme de la drecera de la traducció automàtica del castellà que impera sobre tants catalanoparlants, diputats inclosos. I, per descomptat, si es tracta de tenir un vocabulari ric, començar per llegir llibres, fer mots encreuats o escoltar programes i música en català, que les classes, elles soles, no faran cap miracle.
Ara bé, en un diputat la millora de la llengua és una condició necessària però insuficient. Als Estats Units diuen que primer guanyes el debat i després guanyes el vot. Un polític parlant en públic ha d’interessar, i agradar tant com sigui possible. I això demana una barreja d’aptituds i actituds que passen, primer, per saber què vols dir, i després com ho vols dir. I per saber què vols dir has de tenir pensament propi, interès sincer, vida pròpia, cultura, món. Per això un polític enganxat al paper és tan anticlimàtic, per bé que parli una llengua.
