El català al Congrés: és útil?

El català, com les altres llengües que es parlen a l’Estat, ja es pot utilitzar al Congrés de Diputats, encara que costarà força més assolir el caràcter d’oficialitat a la Unió Europea. Una bona notícia, tot i que el valor d’això és fonamentalment de caràcter simbòlic. El problema que arrossega el català no és tant el seu reconeixement com la reculada en el seu ús social. Que es pugui fer servir a les institucions contribueix sens dubte a prestigiar la llengua als ulls dels seus potencials usuaris, de marcar-la com un coneixement valuós, però, sobretot, té una càrrega positiva en la línia de reconèixer el caràcter divers i multicultural de l’Estat. És un pas, però les decisions polítiques no contrarestaran una dinàmica de debilitament que prové d’altres paràmetres. El reconeixement i normalització del català ha estat una batalla llarga que va arrencar cap a finals del franquisme i que s’ha desenvolupat amb força ençà de l’establiment de la democràcia i de la creació de les institucions autonòmiques, les quals feren de la seva defensa i promoció probablement el pilar central de la reconstrucció del país i de l’assumpció plena de la catalanitat. Durant molts anys, les conquestes obtingudes tenien a veure amb l’amplíssim espectre polític i social que ha fet seu el català, de no ser de cap bandera en particular i pràcticament de totes. Això va fer possible construir l’escola catalana i el sistema d’immersió lingüística, dotar-nos dels mitjans de comunicació que normalitzessin l'ús del català, convertir-lo en llengua pròpia de l’administració... Al final de l’escolarització obligatòria, totes les noies i nois el coneixen, el dominen, el poden escriure i parlar. Quin és, doncs, el problema? Que el coneixement no ha anat aparellat al progrés, ni tan sols al manteniment, del seu ús social. ¿Si el coneix i el pot parlar, a Catalunya, més d’un 80 % de la població, per què només l’usa de manera habitual la meitat? Les explicacions són complexes i cauen més en l’àmbit de la sociolingüística que no pas en el de la política.

Els governs que hi ha hagut, amb més o menys encert i eficàcia, han fet tot el que podien, i a vegades més, per la llengua. S’ha fet discriminació positiva perquè, és una obvietat, el català conviu amb una altra llengua que té més musculatura i més instruments de difusió i promoció. El sistema d’immersió ha hagut de ser compatible amb el respecte als drets lingüístics de tothom en una societat catalana que, com a mínim, és bilingüe. S’ha disposat d’un sistema de mitjans de comunicació públic íntegrament en català, s’ha ajudat ràdios i premsa en català fins a límits poc justificables i amb efectes perversos, s’ha potenciat i promocionat la producció cultural en català amb el perill de fomentar o enaltir autors o productes més aviat mediocres. És la paradoxa del proteccionisme, la seva tendència a generar resultats contraproduents. El problema no és estrictament polític, almenys en el sentit d’acció de govern, i tampoc, crec, de prestigi del nostre idioma. Té a veure amb dinàmiques globalitzadores que són per definició culturalment homogeneïtzadores. Igual que el comerç, el turisme o l’urbanisme són fenòmens mundials idèntics, també ho són el consum cultural i la concentració en uns idiomes “més globals”. Passa aquí, però també a Suècia o Txèquia. Hi ha una convergència de gustos i maneres de fer i expressar-se que porta al predomini de la practicitat. S’utilitza un idioma determinat, si es coneix, per mera funcionalitat i, lògicament, el castellà o bé l’anglès tenen un radi d’acció més gran, fan la funció de llengües franques. El català, el seu ús social, no pateix i patirà per culpa de Madrid, i això tampoc es resoldria posant fronteres. El romanticisme (en el sentit més positiu que pot tenir el terme) ja es practica poc amb relació a la llengua. 

Fer progressar l’ús social del català requeriria un món en el qual el fet particular i diferent tingués un lloc rellevant enfront de l’utilitarisme comercial i de consum que predomina en el món i la cultura globals. Siguem realistes, les llengües minoritàries –més ben dit, els idiomes que no tenen capacitat per tenir dimensió mundial– tenen un futur més aviat poc optimista. Vol dir que hem de desistir i tirar la tovallola? Espero que no. Resistir, fer cures pal·liatives per esperar que vinguin temps millors per al fet local i diferent és prou atractiu i respectable. Però situem les coses al seu lloc, estem parlant de fer actes de voluntarisme. En el cas de Catalunya, si hi ha alguna cosa que es pot fer per facilitar la consideració i la bona predisposició a l’ús del català és no identificar el seu ús i la seva defensa amb el nacionalisme o bé amb l’independentisme. Igual que el territori, el país o l’espai públic, el català i la catalanitat haurien de ser –continuar essent– un àmbit compartit, terreny de joc no partidista i excloent. Lloc de trobada.