El català: hem d'esperar més?

Arribo a Carhaix en un cotxe nou. Fa olor de pell i de plàstic polit. Un veí del poble m’ha vingut a cercar a l’aeroport de Brest a primera hora del matí. M’esperava amb el cartell del festival de literatura on m’han convidat i m’ha preguntat, amb timidesa, com ha anat la presentació de la meva novel·la a París. Després, silenci. Un silenci còmplice. Finestra enllà, la verdor ho envelluta tot. Les tonalitats muden lleugerament, amb impaciència. Ara un verd tendre, ara un verd carregat, madur, ara un verd groguenc, que demana aigua. Una hora més tard, un cartell indica en llengua francesa l’arribada al poble remot: és tardor a Carhaix.

Els germans també són desconeguts, penso, i el desconeixement mutila l’evidència. Qui són els bretons, em pregunto, a la sala gran de l’espai polivalent que acull paradetes d’editorials bretones que es resisteixen, encara avui, a publicar en la seva llengua diminuta i desfeta. Com són els bretons, em pregunto, quan ens conviden a un aperitiu i una melodia estranya, cèltica i desconeguda cobreix les converses d’homes i dones vells, de cabells blancs, que beuen vi protegits amb la duresa dels anys. On m’he ficat, em pregunto, quan l’alcalde d’aquest petit poble de la Bretanya m’explica, orgullós, que ell va fundar aquí, a casa seva, un dels festivals de música més importants del sud d’Europa. Que ha vingut la Madonna. Que, fins i tot, ha vingut la Madonna.

Una dona catalana, la Núria, em fa d’intèrpret en una de les entrevistes que em demanen els mitjans locals. Tot seguit, em presenta la seva filla i el seu marit, i m’explica la seva història. Escriure, i torno altra vegada a mi (vull dir: i penso), escriure és, de fet, això: acollir la història que t’arriba inesperadament, sense previ avís. Escriure és, contra el que diem, més rebre que no pas donar. Escoltar. Obrir-se al que es presenta aquí, ara.

La seva història: va arribar a la Bretanya jove, amb un amic, i moltes ganes de viatjar. L’amic va tornar a casa, però ella no: es va enamorar d’un home bretó. Es van conèixer en francès, es van enamorar en francès, van encetar una vida en francès. Quan van tenir una filla, però, la Núria va decidir educar-la en català. I el seu marit, en bretó. Criar, doncs, va ser una aposta per cuidar, que vol dir tenir cura de la llengua encara que els altres qüestionin la idea, aparentment absurda, de trenar la teva descendència a la teva llengua. Contra la distància, contra l’hegemonia, contra el poder: mantenir-se en el propi idioma, malgrat tot.

Els germans també són desconeguts, penso, i les històries petites, tan poc heroiques, parlen del nostre món més que cap d’altra. Dues llengües minoritàries es troben al cos d’una nena que tot just neix a la costa freda i plujosa de la Bretanya. Ja ha crescut, ara, i parla cinc idiomes. Un bretó bonic, un català preciós. Tan lluny de casa meva, penso, i una història d’amor com aquesta concentra el gest íntim de la resistència. Com si fos un antídot contra la predicció que vaticina que en un segle la meitat dels sis mil idiomes que existeixen damunt la terra hauran mort. Els haurem matat.

Una història d’amor que és, també, un canvi de perspectiva. I és que els bretons ens veuen als catalans com uns herois. Deu ser perquè fa vint anys eren un milió de parlants i, ara, menys de dos-cents mil. L’estat francès prohibeix realitzar estudis oficials. La dada és una estimació que es basa en el dubte i l’error: com la llengua que parlen, que és una promesa fràgil, incerta. Un futur temudament insegur. O tan clar, tan evident, que la resistència no és una opció, sinó un deure. Que difícil d’entendre, penso, que els herois siguem nosaltres.

Cal fer-se digne de la categoria, de l’adjectiu que t’assenyala com a heroi d’alguna cosa. D’això tracta l’aprenentatge: que parlar català no és provincià. Que parlar català no és elitista. Que mantenir-se en català –i cultivar-lo– és bonic, com ho és fer-ho en bretó, o en qualsevol altra llengua, encara que casa teva sigui tan lluny del lloc on la fas créixer. Hi ha alguna cosa de tristesa, en la història: la militància incorruptible arriba quan el desenllaç és inapel·lable, la lluita persevera quan el futur del bretó ja és gola avall i la desaparició, imminent. I nosaltres, aleshores, què? Hem d’esperar més?

Al darrer sopar del festival, un grup d’homes grans canten amb força melodies bretones mentre les dones ballen ocupant les sales del restaurant. Als ulls, hi trobo les llàgrimes d’esperança i de tristesa, mesclades. I és impossible no preguntar-me, abans de tornar a casa meva, escoltant-los amb admiració, quina serà la nit en què aquestes cançons es cantaran per darrera vegada.