Català, autoestima i odi
En l’entrevista que publiquem de Jordi Nopca a Joan Francesc Mira, l’escriptor valencià fa una reflexió que, venint d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que mai no parla per complaure l’auditori, és motiu d’alegria. Diu Mira: “Si mirem altres països amb llengües en situació similar al català, veiem que ja són història. Aquí això no ha passat. El català ja hauria d'haver desaparegut, però té una literatura de primera magnitud. Per molt que el català pugui viure una situació de marginació, actualment produeix una literatura de qualitat. I això està passant també, per primera vegada en molt de temps, al País Valencià”.
Totes dues idees són un bany d’autoestima: la supervivència del català, contra tot pronòstic històric, polític i econòmic, és una victòria de la cultura universal. I que continuem parlant aquesta llengua i que sapiguem que produeix una literatura de qualitat és un estímul per llegir-la i difondre-la.
I aquesta autoestima és fonamental. Cada dia tenim enganxats a les orelles els enormes altaveus dels que volen convertir el català en un problema. L’ensenyament del català apareix associat a les quotes i als tribunals. Després passa el que passa, que ahir mateix la Fiscalia General de l’Estat, a l'alertar de l’augment dels delictes d’odi, va demanar incloure la discriminació per "origen territorial i l’ús de les diferents llengües oficials” entre els tipus penals dels delictes d’odi. Fins a aquests extrems hem arribat.
Una llengua i la identitat que porta associada necessiten el prestigi i l’estima de la gent (sobretot si està mancada de l’estat propi que la normalitza), i la reflexió de Mira actua com un bàlsam en la nostra pell, freqüentment irritada. Joan Francesc, gràcies per la teva contribució a aquesta literatura de qualitat i que et milloris ben aviat.
