El Castor, un projecte a mida de Florentino Pérez que pagarem tots

Un document del ministeri d’Indústria al qual ha tingut accés el diari ARA, i que ahir va ser avançat pel programa Salvados, demostra el despropòsit absolut en què es va convertir un projecte que costarà més de 3.000 milions als contribuents espanyols. La primera cosa que crida l’atenció és com les valoracions del cost del projecte van anar pujant, fins a triplicar-se, entre el 2007 i el 2010. Dels 481 milions inicials es va passar a 1.272,9, un augment difícil de justificar.

Però encara resulta més revelador que el mateix informe, elaborat ja sota el govern Rajoy i molt crític amb la gestió que van fer els socialistes, denunciï que en el concurs de construcció “la concurrència efectiva va ser reduïda”. Ho va ser tant que només s’hi va presentar una empresa, l’ACS de Florentino Pérez, que al seu torn era el principal accionista de l’empresa gestora del magatzem de gas, Escal UGS. La jugada de Florentino és rodona. No tan sols aconsegueix que si el Castor no arriba a posar-se en funcionament hagi de ser indemnitzat, sinó que controla l’empresa gestora i, d’aquesta manera, s’assegura que la major part de la construcció del projecte també recaigui en empreses del seu grup. Un projecte fet a mida. Gràcies al document sabem que la Comissió Nacional d’Energia va considerar que no hi havia hagut un sistema transparent d’adjudicació sinó que més aviat havia sigut una “autoadjudicació”. Si a tot plegat hi sumem les declaracions de Florentino Pérez el 2014 a la televisió en què va treure ferro als terratrèmols i va acusar els mitjans, i els posteriors informes del MIT en què es demostra que no tan sols hi va haver sismes, sinó que podrien haver sigut molt més greus, s’acaba de dibuixar tot el quadre d’un dels nyaps econòmics més importants de la història recent a Espanya.

El cas Castor és l’exemple paradigmàtic d’una manera de fer negocis, coneguda com a capitalisme d’amiguets, en què els empresaris beneficiaris no assumeixen cap risc i, si hi ha guanys, se’ls queden, mentre que si hi ha pèrdues se socialitzen. La base d’aquest sistema és la connivència entre el poder polític i econòmic, de la qual la llotja del Santiago Bernabéu funciona com a epítom. Projectes faraònics com el Castor o les radials de Madrid, per no parlar de l’AVE, omplen unes butxaques determinades i acaben buidant la caixa comuna.